diumenge, 30 de març de 2008

Tort i dret... amb l'Edu!

Una de les tasques que feien Tort i Dret era entrevistar a diferents "liturgos" per a que expliquessin el sentit litúrgic i espiritual de cada dia...

Més endavant potser afegim les parts més "serioses", que també n'hi va haver... de moment us deixo amb alguns trossos divertits de la conversa entre l'Edu López i Tort i Dret... atenció a: "guan, el breiquindans"... (en properes edicions: els provincials!).


video






Txaro R.

dissabte, 29 de març de 2008

LA FAMÍLIA FESTUC (diga-li festuc diga-li pistacho....)

Hi havia una vegada un grup de creatius que van crear un poti poti, un poti poti familiar on s’hi aplegaven gags, i icones representatives de diferents sèries “domèstiques” és a dir on hi havia com a protas els membres d’una família.

Doncs bé, aquests creatius (tskv.cat) van formar una família anomenada festuc on tots els personatges portaven perruques de colors estridents (verd “pistatxo”, groc fosforito i carabassa o altrament dit taronja), i vestien de manera curiosa.


video

Qualsevol típica família domèstica (quanta redundància) està formada per un pare i una mare (en trobem exemples a Padre de Familia, the Simpson, Cosas de casa i evidentment The festucs). En la família festuc a més d’haver-hi un pare, en Tomeu (honrat amb el títol de VAGO- Verificador Autoritzat de Galetes Orfeo), una mare, la Margalida (escrupulosa, alhora que entusiasmadora) també estava formada per una nena (la Xisca, en plena adolescència mòbil amunt mòbil avall) i per un nen, Pep (tot ell enginyós i seguidor del seu pare).

Durant la Pàsqua dia sí i dia també la família Festuc va estar amenitzant les tardes de manera..... si més no peculiar, uns dies oblidant el guió, uns altres fent tomes falses, altres ..... perseguint-se.... però bé sense oblidar que al final de tot hi havia la Resurrecció (tot i que de manera mooooolt metafòrica).


video

Visca els Festucs!


Blanca Salinas.

dijous, 27 de març de 2008

Les celebracions!

Feia temps que no parlava amb ell. Sense pensar-ho ni saber-ho, em va trucar. Jo obro la porta de casa meva. Ràpidament ens posem al dia. La conversa s’inicia amb els aspectes més banals que mai haguéssim pogut imaginar (el temps, el dir que estàs bé perquè queda precisament bé) tot i que jo ja pressentia, humilment, que el diàleg fruiria més profundament.


Ell em parla d’una escola plena d’arbres i envoltada de vinyes mediterrànies, de camps mancats enguany d’aigua necessària per a la vida. Ell s’hi va fer present. Es trobava a la porta per acollir a molts joves d’arreu de Catalunya. Tots ells venien, possiblement, amb motivacions diverses. Només un crit i un eslògan els hi aglutinava: domèstic!.


Ser domèstic, fer feina de casa? Ell esperava. No fa falta que us digui que l’amic té una paciència gairebé santa. Santa paciència la seva que veia passar joves i joves vinguts en l’autocar, deixant les seves feixugues motxilles. Santa paciència la seva en veure un gimnàs ple de moquetes verdes i vermelles i una pantalla gegant. Santa paciència, la del meu amic, que observava i contemplava els grups de l’ESO, Batxillerat i Universitaris que es encetar un treball que provocaria caliu i petjada. Qui sap-lo!












La primera tarda la casa s’inundà d’una flaire especial. El meu amic continuava a la porta. Santa paciència la seva, sempre a la porta. Una flaire de pa que calava sobiranament que es descrivia el to de la tarda: el servei i la caritat de dijous sant. Encens de sacerdoci i entrega, encens d’un manament nou que parla d’estimació veritablement profunda. Perquè ell es va treure el mantell de l’autoritat i es cenyí la tovallola del servei. Això li donà una autoritat.


I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. No té pressa. La flaire es converteix fugaçment en tensió. Tensió d’una nit de lluna plena, en la foscor d’una nit se sent el crit de dolor perquè se li feia costa amunt això d’entregar-se fins a morir a la creu. El vent bufa fort, remou les oliveres d’aquell lloc sant.












I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. Divendres de silenci. De buidor i d’estupor. Els joves caminen contemplant el misteri del profund amor. L’horror de la mort trencarà l’esperança de l’espera? El centurió confessa que no. Té una mirada que traspassa tot signe de desesperació. És el primer credo: Tu ets el Fill de Déu. La Creu esdevé signe admirable i lloable. És la nit de divendres. L’Església és tota una gran creu on els joves s’emmirallen. Preguntes com què he fet per tu, Jesús, què faig i què he de fer sorgeixen en un silenci profund. És temps per reconciliar-se, per demanar perdó per una vida dissoluta... 8 jesuïtes, en nom de l’Església, faciliten que els joves puguin sentir dolor pel pecat comès i adorar la Creu: salvació i sanació.


I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. L’endemà l’espera es fa més pregona. Dintre del cor, els joves pressentien una bona nova que neix de la Creu. Sí, el Pregó Pasqual a la Vetlla de la Comunitat Parroquial de Sant Ignasi de Loiola ho desvetlla: Jesús ressuscita, és el Senyor perquè salva i no de qualsevol manera. El seu amor ha resultat dolor però mirada que traspassa tot horror.


L’esclat i la joia es fan efectives i afectivament viscudes. Els cants, l’al·leluia i el glòria encenen el cor dels joves i no tant joves. Encenen les brases de la pasqua, de viure esperançats.


Ell roman a l’espera la porta. El meu amic truca a la porta constantment.


Mira, sóc a la porta i truco.
Si algú escolta la meva veu i obre la porta,
entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi ( Apocalipsi 20, 2)


Sí, aquest amic que em va trucar era Jesús. Al llarg de la Pasqua Domèstic, 270 veus han anat cantant efusivament les paraules del llibre de l’Apocalipsi. Això ha estat la Pasqua, sincerament: deixar que Jesús entri a les nostres cases, a les nostres vides, deixar sentir la seva veu ferma i encoratjadora, deixa que sopi amb mi i sentir-me amat del meu amic. Aquell que deixa entrar a Jesús no té por. No té escrúpols de ser cristià. Així, doncs, tothom té la clau per deixar entrar Aquell que roman a l’espera. Obres?


Qui tingui orelles i vista que escolti i vegi.



Eduard López sj

dimecres, 26 de març de 2008

CREATIUS

Recordo que, ara fa un any, em vaig ben deixar engatussar per formar part de l’equip de creatius de la Pasqua. En Xavi Loza va fer un avís al Casal Loiola recomanant-nos a tots els presents de formar part d’aquella comissió que “treballava poc i s’enduia tot el mèrit”. Aquestes varen ser les seves paraules exactes. Innocent de mi que m’ho vaig creure i, ben il·lusionada, me li vaig ben oferir. Ara que ho penso, crec que vaig ser l’única. Per algun motiu devia ser...!

I és que tenia una borrosa imatge de la Txaro protagonitzant un teatrillo de “Darrera Estació Esperança” i a mi em feia il·lusió participar de quelcom similar. Aprendre’m un guió i tal... Però no, aviat me’n vaig fer el càrrec de què els creatius no eren mers actors, sinó impulsors d’aquelles activitats comunes més lúdiques i visuals de la Pasqua. La feina: escriure guions, elaborar anuncis publicitaris, gravar una sèrie a l’estil càmera cafè, pensar en adaptacions de “Caiga quien Caiga”... Apassionant, cert, TOT I QUE ESGOTADOR, eh Loza?! Però entrar a formar part de creatius va donar sentit als meus estudis de comunicació audiovisual, em sentia realitzada al poder donar quelcom de mi (unes simples idees ja eren benvingudes) i, tot plegat, va donar un nou rumb a la meva vida.

Després de la Pasqua’07 Desmarca’t va venir l’Aplec de l’Esperit. Després la creació del magazine digital tskv.cat. I, recentment, una nova Pasqua’08: Domèstic. Cada nou projecte afrontat amb ganes, no podia ser menys treballant amb un equipàs tant fabulós! Tot de records, il·lusions i satisfaccions que ara s’acumulen a la motxilla de la vida. Ara tinc més ganes que mai de tirar endavant nous reptes, de donar-me als altres en el que bonament puc, de donar a conèixer el missatge de Jesús amb nous mitjans... Si, això és el que intentem fer els creatius... A part de donar guerra, és clar. Perquè... qui ha entès els “Festucs”?


Sara Galceran.

dimarts, 25 de març de 2008

Els assaigs!

Just abans de la missa, cada dia es dedicava una estona a assajar els cants... així, després la gent canta més fort i les celebracions són molt més impressionants.

Enguany hi ha hagut molts moments en que no sabíem si estàvem en un assaig o en un dels “llançaments de la jornada” dels creatius... la veritat és que és un luxe poder cantar i divertir-te tant alhora!! No ha faltat per cinquè any el frère jackes (que com que només ens han ensenyat a cantar-lo no sé pas com s’escriu!), un assaig amb els incansables Tort i Dret, els subtils comentaris del Loza per la pantalla gran... i fins i tot la vacil·lada de l’Eeee eeee eeee eeenirc... això sí! Hem après un munt de cançons noves que aviat podrem incorporar a les misses de dissabte a la parro!

Us deixo amb un video-recull per a que els que no vau poder venir ho veieu i els que vau estar allà, ho recordeu!


video


Txaro R.


dilluns, 24 de març de 2008

Tort i Dret

Sembla una tonteria però hi ha cops que determinades persones apareixen en un moment concret i màgic i fan que la resta del temps sol el vulguis passar amb ells, i això és el que hem va passar amb ells.

En una Pasqua determinada d’un any concret (la del Claver al 2008) van aparèixer sense esperar-ho i es van transformar en uns provocadors de rialles constants, potser per la seva simplicitat, potser per les seves tonteries, potser perquè ho deien sense guio, potser per les seves discussions, potser per les seves entrevistes, potser per les venes noves paraules , ... , així que Tort i Dret simplement puc dir-vos: Gracias, gracias i ... gracias!


Oriol Saura


Fins aviat!
PETONS




P.D – I evidentment també moltes gràcies a tots vosaltres ja que d’una forma o una altra m’he fet gaudir d’una Pasqua molt molt especial ;- )


video

dilluns, 17 de març de 2008

Crònica d’una nit anunciada.


Una de les particularitats de l’amistat és que et fa sentir sempre acompanyat i recolzat, ja sigui en els moments trists, en la monotonia del dia a dia i com és evident per celebrar els èxits.

I això va ser el que va passar aquest dissabte, després d’organitzar-ho i d’anar-ho parlant durant la setmana vam decidir trobar-nos per celebrar molts èxits: el títol d‘arquitecte de l’Albert Garcia, que el Samuel fa de professor a la universitat, que el Marc va fer 40 i el Garreta 20, que: la Sara, el marc Roure i el Xavi fan el CAP, que el Lluís durant aquesta setmana passada va tenir uns dies en el que els professors no van venir, que l’Oriol és educador social, que el Rodolfo Chikilikuatre és candidat a Eurovisió.... , així que vam decidir anar a sopar fora (hi ha més vida al marge del Dirty Dream i el Wök) i allí ens vam trobar tots: uns que venien de missa, els altres d’estar amb la seva parella, altres d’estar amb els amics, altres de fer esport, altres de no fer res i fins i tot ‘hi havia uns que havien anant a pendre ... podem dir uns cerveses, una (o varies) sangries ... , i com és típic en la gent de Sant Ignasi no vam arribar tots de cop, si no : primer uns, desprès uns altres, també un colom mort, uns trucaven al altres per saber on éren... i fins i tot va haver gent que no va arribar fins que estàvem entaulats.
Un cop allí el sopar es va fer etern ja que si és cert que ens van dir que trigarien vint minuts, però del que no ens van avisar és que ens moriríem de calor i que sortiríem allí amb olor a fritanga, però vam tenir sort que l’espera va ser amenitzada per: imitacions sde la Carme Chacon (que chacondos arribem a ser!), acudits diversos, anècdotes del Martos, debats interesantissims sobre el futur d’Espanya a Eurovisió, critiques constructives a Polònia... , i com es típic i tòpic vam observar com el Garreta amb la seva mirada es perdia en l’infinit i com la Paca Salinas feia honor al seu títol etern i revalidava la seva corona.


Un cop vam acabar de sopar ens vam dividir en dos grups, un d’ells va decidir acabar la festa i anar cap a casa i els altres van decidir continuar-la anant al Lonch Ness dels Lonch Ness de tota la vida, allí ja vam perdre el sentit del ridícul i de la realitat: tot intercanviant petons amb tothom, passant glaçons de gel, ballant com si ens anés la vida, pujant a les barres, intentant consolar a la gent que li roben el bolso i després t’envien a la merda, rebent visites de gent que no va poder venir al sopar però que van entrar a per totes i per tots!, provant noves begudes ......


Resultat de la festa : vam tancar el local i un cop això tothom cap a casa seva!, tothom? no! sempre queda un petit reducte que es queda a filosofar sobre la vida en una parada d’autobús.


Ho repetim?



Oriol Saura.

diumenge, 16 de març de 2008

REORIENTACIÓ

Aquest dissabte al matí ens vam reunir un grup de joves de la parròquia de Sant Ignasi per parlar del funcionament dels diferents grups de joves presents en la nostra comunitat (esplai, grups de 1a comunió, Jovenívols, grups de confirmació i post-confirmació, grups de joves...). Deixant de banda les decisions que vam prendre (que no és feina meva redactar-les, malgrat sé que us moriu de ganes de conèixer més detalls... apa, haver vingut!), tots vam coincidir en què els diferents grups NO som bolets aïllats que per casualitat coincidim al mateix terreny..., volem treballar tots en una mateixa línia, volem crear vincles entre nosaltres, fer parròquia, fer xarxa, fer comunitat. Per això i com que som uns joves molt enrotllats, ENS INTERESSA EL QUE FAS TU, company de parròquia, en el teu grup, en el teu dia a dia o en el creixement de la teva fe. Aquest és, doncs, el nostre espai.


Regina Galceran.