dimecres, 23 de desembre de 2009

Villancicos

De Gloria Fuertes, aquí cantat per Paco Ibañez: http://www.youtube.com/watch?v=7TJ_xhG_m1A


Ya está el niño en el portal
que nació en la porteria,
San José tiene taller,
y es la portera Maria.

Vengan sabios y doctores
a consultarle sus dudas,
el niño sabelotodo
está esperando en la cuna.

Dice que pecado es
hablar mal de los vecinos
y que pecado no es
besarse por los caminos.

Que se acerquen los pastores
que me divierten un rato
que se acerquen los humildes,
que se alejen los beatos.

Que pase la Magdalena,
que venga San Agustín,
que esperen los reyes magos
que les tengo que escribir.


I aquest, de Luis Rosales, dedicat al Miquel i als que van anar a Taizé:

En el cielo hay una estrella
nueva y lentísima, es
la estrella de Dios que guía
hacia el portal de Belén.

Los Magos, como son magos
vieron la estrella nacer;
los hombres, como son hombres,
la miran y no la ven.

De noche iremos, cuando la sombra
de todo el mundo se junta,
de noche, cuando el camino
huele a romero y a juncia,

de noche iremos, de noche,
sin luna iremos, sin luna,
que para encontrar la fuente
sólo la sed nos alumbra.

dimarts, 22 de desembre de 2009

El pessebre de la Parro ja està a la Pedrera del Pi (Poblet)

El passat dia 20 de desembre ens vam aplegar alguns joves de la Parròquia per anar a portar el pessebre més biodegradable que us pugueu imaginar.

9:00h: Quedada a la Parròquia per anar a agafar l’autobús. Ens refugiàrem a l’interior perquè el fred era glaçant (les previsions meteorològiques ja ens havien previngut).

9:30h: Agafem un autobús que ens havia de portar a Poblet tot i que semblava que ni el propi conductor coneixia la parada.

10:45h: Inici de la caminadeta. Poc a poc vam anar entrant en calor gràcies al Solet que feia més agradable el caminar. Durant la caminada vam anar xerrant de temes diversos com ara el super partit “U.E. Esplai vs. F.C. Jovenívols”que properament se celebrarà, a més de poder conèixer el germà de la Sara Rodríguez que ha vingut de Mèxic a passar uns mesos.
13:00h: El camí estava nevadet i no semblava gaire ben definida la nostra ruta a causa d’un despropòsit del GPS però tot i així, després d’una parada tècnica per esmorzar, vam deixar el pessebre en un lloc rocós i poc accessible (tot i que molt visible). Vam llegir una bonica pregària i vam desfer el camí. Llavors, va ser quan ens va sorpendre a pocs metres de la Pedrera del Pi un grup d’escoltes que també havia anat a deixar el pessebre (just en el lloc on nosaltres havíem pensat inicialment… sort que vam caminar cap al lloc rocós!!!!).

14:30h: Vam arribar a l’Espluga de Francolí per dinar en una plaça ben assolellada. Els menús van ser a base d’entrepans, Ruffles Jamón Jamón, caldo de pollastre calent, un gran assortiment de torrons, Ferrero Rocher, més torrons i fins i tot gominoles!!

16:03: Després de dinar i de travessar el poble vam arribar a l’estació per agafar el tren. Alguns van optar per fer una migdiada i els altres ens vam passar l’estona xerrant altre cop de l’esdeveniment nadalenc per excel•lència (Sí, exacte!! Del partit d’Esplai vs. Jovenívols).

17:00: A l’arribada a Lleida vam acomiadar-nos entre abraçades i rialles destacant que malgrat el fred glaçant que pronosticaven, el dia havia sigut prou bonic i agradable.

Esperem que a la propera us animeu a venir!

BON NADAL!

dimecres, 16 de desembre de 2009

JESÚS HO TENIA MOLT CLAR

Jesús ho tenia molt clar

que al costat dels més pobres havia d’estar.


Sembla mentida que alguns dels nostres germans

vulguin altres interessos adorar


Perquè això, entenc, és el que l’evangeli ens vol explicar

que els més necessitats,

tenen el primer lloc adjudicat


Confiem que Déu els pugui ajudar

i que nosaltres també ho sapiguem demostrar

que tots plegats els fem confrontar

amb aquesta realitat

de la nostra església actual


Perquè Jesús ho tenia molt clar

que al costat dels més pobres havia d’estar.




Cristina Cazorla

divendres, 4 de desembre de 2009

Si m'haguessis fet néixer gra de blat

De Màrius Torres, el gran poeta lleidatà. No deixa de ser curiós que hagueu triat precisament aquest títol per al blog.


SI M’HAGUESSIS fet néixer gra de blat,
què seria senzill d’arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l’aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m’haguessis fet néixer raig de llum,
d’aquesta llum, Déu meu, que a tu no t’enlluerna,
m’hauria estat donat de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m’has creat home, fecund, fort.
Has obert una camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l’estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l’home lliure
si, tant més fatigat com més s’hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu sombriure.


Ignacio Terrado

dimecres, 2 de desembre de 2009

"AL MENOS DEBERÍAMOS MORIR UNA VEZ POR SEMANA"

"AL MENOS DEBERÍAMOS MORIR UNA VEZ POR SEMANA"

En aquell moment estava parlant dels transplantaments
i de la seva primera experiència durant una donació d'òrgans
sembla que es va quedar molt impactat i emocionat,
com ell mateix diu

És un d'aquests professors que a més de fer classe
et transmeten alguna cosa més
i això m'agrada
m'agrada que a més d'explicar-nos els tipus de ferides i
d'infeccions quirúrgiques ens faci confrontar-nos
amb la part més humana de la medicina i de la vida

Gràcies a Déu que hi ha professors
que saben molt bé com "perdre el temps"










Cristina Cazorla

dimecres, 25 de novembre de 2009

Tot és molt confús...

Però, van ser els... ?


(són massa poc coneguts, encara que boníssims segons l'Oriol, es diuen Jonas Broders i com es pot veure són encantadors)


Doncs va ser la...


(és una cantant molt famosa que es diu Britni Espirs)


No pot ser, va ser el..
.

(el molt honorable president)

Que no!

Vam ser l'Esplai i Jovenívols els que vam sortir al Tot és molt confús (el programa líder de la ràdio en la seva franja horària després del reportatge que ens van fer fa dos dijous!), de Catalunya Ràdio.

Escolteu:


Ai... el proper dissabte, de 16 a 18 h., els protagonistes i les protagonistes a l'Esplai i Jovenívols de la Parròquia de Sant Ignasi.

Esplai i Jovenívols

diumenge, 22 de novembre de 2009

Liberación presos Garo en Mymensingh (Part final)

Tras esta cálida bienvenida, todos tomamos té. Después empieza un bonito momento de oración conjunta. Prácticamente todo el pueblo está presente, otras personas han venido de las zonas vecinas de India. Algo muy especial durante esta oración – montones de gratitud son expresados: primero de todo a Dios, pero también a toda esta gente que les ha visitado de forma regular durante los pasados años… Una y otra vez los prisioneros hacen referencia a lo felices que han sido de que durante estos años tanta gente haya ido a visitarles en la cárcel… Mencionan de forma especial a Beavan, Eleanor, Naomi, Tulu. Dicen que seguramente algunos de ellos hubieran muerto si no les hubieran comprado medicinas y algo de comida para ellos… Creo que nunca antes en Bangladesh he visto una acción de gracias tan efusiva… Después de la oración la familia de Gillioth nos ofrece una abundante comida… Antes de irnos del pueblo a la mañana siguiente, sacamos algún tiempo para ir a visitar las familias de todos los presos. A algunos de ellos – los que son extremadamente pobres – les doy algo de dinero suelto.
Gracias a todos por vuestro apoyo durante estos años! Seguid rezando por nuestros amigos, por este nuevo paso en su vida que no siempre será fácil… De todas formas, permitámonos regocijar de gozo con ellos, y dar las gracias al Señor!

Brother Guillaume

Gràcies a tots els que heu estat llegint fins aquí. Una abraçada molt forta i seguim lluitant per allò que volem, experiències com aquesta demostren que es posible aconseguir-ho.


Pilar Agustín

dissabte, 21 de novembre de 2009

Liberación presos Garo en Mymensingh (2a part)

Un minibús que habíamos alquilado acudió para recoger a los ex-presos. Pero Prodison se encuentra enfermo. No tiene la fuerza suficiente para subir al coche. Es el mayor de los prisioneros y estaba casi seguro de que iba a morir en la cárcel, como Modhunath y Noresh. Así que lo cogí en la parte de atrás de mi bicicleta y le dije que se cogiera fuerte a mí. La primera cosa que pidieron fue ir a ver la tumba de Modhunath. Así que todos fuimos al cementerio. En la inscripción se puede leer; “Modhunath Sangma (1912-2002), quien murió después de 11 años de injusto encarcelamiento”. Sushanto dice una oración, después todos decimos el “Padre Nuestro” y cantamos una canción en lengua Garo. Vamos entonces a PushpoNir, una de las casas de nuestra pequeña comunidad de l’Arche Bangladesh en Mymensingh. Nos encontramos con Naomi y Eleanor, las dos líderes de l’Arche, quienes han estado visitando de forma fiel a los prisioneros durante años y años… Desde ahí nos damos prisa a la Casa de Taizé, cinco minutos desde PushpoNir. Llegamos justo a tiempo para la oración de la noche en nuestra capilla. Después de la oración tomamos la zona, Victor toca el harmonio y canta para todos nosotros. Para entonces algunos de los parientes de los presos se han acercado a nuestra casa. Que gozoso… Dentro del microbús de nuevo con algunos de los parientes empezamos nuestro “viaja a casa”. Prodison está demasiado débil para viajar y se quedará hoy en Mymensingh con un pariente. Nunca olvidaré este alegre viaje… Los prisioneros ven muchas cosas nuevas… “Este puente no existía”… “Esto era sólo un camino de arena”… “Este mercado ha crecido mucho, antes eran sólo dos o tres cabañas usadas como tiendas”… “Aquí no había ninguna casa, sólo campos…” “¿De dónde ha salido toda esta gente?”
Después de dos o tres horas paramos en el camino a visitar algunos de los parientes de los prisioneros. Una preciosa bienvenida! Muchas lágrimas son derramadas… Aún tenemos dos horas más para llegar… El entusiasmo de ver muchos pueblos conocidos y de ver las colinas de la frontera con India es fantástico. Finalmente llegamos a un gran pueblo, Gobindopur. Muchos Garos –quienes han oído la noticia de la puesta en libertad de los presos – se han reunido ahí. Todos vienen a abrazar a los ex-prisioneros o a tocar sus pies en señal de respeto. Muchos lloran. Después caminamos durante media hora en una gran procesión a través de caminos llenos de plantaciones de arroz. Y finalmente llegamos a Kochukura, el precioso pueblo de todos estos ex-presos, en la frontera con India (de hecho la mitad del pueblo es parte de India). Centenares de personas nos están esperando… Es extremadamente emocionante ver su bienvenida… Hay un gran goce, pero muchos también lloran… De entre los ex-presos, hay tres de la misma familia, los tres hermanos (todos con alrededor de 60 años ahora) se encuentra de nueva con su anciana madre, quien tiene más de 80 años ahora. Otros dos hermanos se encuentran con su madre, quien está muy mayor y delgada… Estas madres no han podido visitar a sus hijos desde hace diez años porque se encuentran demasiado débiles para ir tan lejos, hasta Mymensingh. La misma situación para la madre de Nitai, quien ya no puede andar desde hace tiempo. Otros ex-presos no encuentran a sus seres queridos… La mujer de Olingo, su madre y su suegra han muerto… El matrimonio de Sushanto no ha sobrevivido a más de 18 años de separación. Muchas familias se han convertido en extremadamente pobres. Han vendido todas sus tierras, animales, arboles, casas… Tantas cosas han pasado durante estos años en la cárcel… La hija mayor de Giliot se fue en secreto con un chico Garo para casarse hace dos semanas, así que no está aquí para dar la bienvenida a su padre… Algunos de los ex-presos han sido abuelos, y los abuelos se encuentran por primera vez con sus nietos… Bipin ha sido recientemente bisabuelo. Salanti – una pequeña e inteligente niña de 4 años – no se separa de su abuelo en ningún momento. Come de su mismo plato, se siento en su regazo y duerme a su lado.

Brother Guillaume






Pilar Agustín

divendres, 20 de novembre de 2009

Liberación presos Garo en Mymensingh (1a part)

Domingo 15 de noviembre de 2009
Unas muy buenas noticias llegan a nosotros: mañana por la mañana 9 de los 10 prisioneros que llevamos visitando cada semana desde hace años serán finalmente puestos en libertad. Previamente uno de los presos que formaba parte de este grupo que llevan 18 años en la prisión (el único que se encontraba en Dhaka y no en Mymensingh) fue puesto en libertad de forma repentina hace 3 meses (en ese momento vino directamente de Dhaka a nuestra "Casa de Taizé" en Mymensingh). Desafortunadamente uno de los prisioneros, el más jóven del grup, deberá permanecer en la cárcel algunos años más, porque aún no tiene 50 años! De algún modo estas últimas notícias entristecieron nuestra alegría inicial de saber que todos los presos iban a ser liberados.

Lunes 16 de noviembre de 2009
“Libertad”
El domingo 15, Tulu y yo fuimos dos veces a la ciudad de Netrakona, situada a una hora en autobús de Mymensingh, con la finalidad de rellenar todos los papeles administrativos. En ese momento creíamos que todos los presos iban a ser liberados esa misma noche. Pero tuvimos que esperar al día siguiente. Al día siguiente (Lunes, 16. Noviembre), tuvimos que esperar de pié durante dos horas en frente de la entrada grande de la cárcel de Mymensingh. El tiempo que necesita la burocracia es siempre increíblemente largo aquí… Mientras estábamos esperando, muchos policías vinieron hacía nosotros, querían conocernos y felicitarnos por la liberación de nuestros amigos. Nos hablaban con gran respeto de los presos Garo. Uno de los guardianes dijo: si todos los presos fueran como ellos, no necesitaríamos ningún policía-vigilante. Poritosh, el más joven de los prisioneros, quien había llorado mucho durante el día anterior (porque sabía que aún tendría que estar más tiempo en la cárcel) parecía mostrar una cara sonriente durante todo el tiempo que estuvimos esperando delante de la puerta central de la cárcel… esto significa, sólo podíamos ver sus ojos y una pequeña fracción de su cara entre los agujeros redondos de la puerta de entrada. Finalmente, a las once en punto, los nueve prisioneros salieron fuera de la prisión después de 18 años y tres meses de encarcelamiento. “Es como un sueño” algunos dijeron. “Es como el cielo”, decía Debesh. Entonces hubo una pequeña ceremonia de despedida con algunos de los policías de la cárcel. Proshanto dijo que todos los niños (de 12 a 17 años de edad) que estaban bajo su cuidado y control en la cárcel, habían estado llorando cuando se fue.

Brother Guillaume


Pilar Agustín

dijous, 19 de novembre de 2009

Primera excursió d'Esplai i Jovenívols

Aquest 14 i 15 de novembre, l'Esplai els Jovenívols hem provat aquesta fantàstica recepta a la casa de colònies de la Saira...i n'hem sortit ben contents! No és ocasió per deixar-se perdre!

Recepta:
Primera excursió d'Esplai i Jovenívols


Temps de cocció:

2 dies (un cap de setmana)

Ingredients bàsics:
- Uns nens i nenes, nois i noies amb ganes de jugar i fer activitats
- Un monitors disposats al que calgui!

Ingredients per a la salsa:
- Vàries riatlles per persona
- 2 litres de motivació
- Una cullerada de companyerisme
- Dues tasses d'amistat
- Activitats ben preparades
- Herbes de diversió de joc de nit

Preparació:
La preparació és ben senzilla. S'agafen els ingredients bàsics (els nois i els monitors), s'arrebossen amb les activitats ben preparades i es deixen amarant-se d'amistat, com més temps millor. A continuació, es baten els dos litres de motivació i s'hi afegeix la cullerada de companyerisme. Es posa tot en un bol al forn unes quantes hores, fins que la massa s'ha cohesionat una mica. Es posen les rialles damunt, com si fossin cireretes, i s'utilitzen les herbetes per ornamentar el plat.
Bon profit!

Resultat:
Qui ho tasta, sempre vol repetir! Fins la propera!!!

diumenge, 1 de novembre de 2009

Oportunitats de diàleg

Estimades amics i estimats amigues,

Com esteu? Us escrivim perquè a través d'internet s'està creant un fòrum sobre teologia i alliberament per tal de preparar el proper Fòrum de Teologia i Alliberament que es cel·lebrarà en el marc del Fòrum Social Català (de finals de gener).

La idea és recollir en un fòrum virtual els comentaris, experiències, conviccions, etc. que cadascú de nosaltres vulguem compartir sobre la nostra fe i com això ens allibera i, així, crear una base a partir de la qual desenvolupar el Fòrum (no virtual, en directe i presencialment) que es durà a terme els dies 23 i 24 de gener de 2010 a Barcelona.

Per participar només cal inscriure's en aquesta pàgina:

http://teologiaialliberament.ning.com/

Penseu que el Fòrum, que és un espai neutre, s'enriquirà a partir del que les persones que els interessi aportin, així que només depèn de cadascú de nosaltres que s'escolti el que pensa.

Una abraçada molt gran i moltes gràcies!


Grup Espiritualitat per a la Transformació Social

dimarts, 27 d’octubre de 2009

TESTIMONI D'UNA UNIVERSITÀRIA: NÚRIA DE JORGE

Què estàs estudiant i on?
Medicina a la UB Campus Clínic

Quins canvis m'ha suposat passar del batxillerat a la universitat?
Ha sigut un canvi evident geogràfic ja que m'he hagut de traslladar a bcn, però principalment ha sigut un canvi de ritmes i d'hàbits. Passes d'un centre on els professors per tu són com un control continu de la feina que estàs fent, a ser tu el total responsable de la teva feina al dia dia. S'ha de tenir responsabilitat i "força de voluntat" per assistir a classe i treballar a casa tot el temari que t'han explicat. Bé a part d'aquest canvis també has d'aprendre a ser independent per informar-te, alimentar-te,... En definitiva tot el que definiria una vida d'etudiant d'universitat.

Què en trec de positiu d'aquest primer any a la universitat?
En trec que he après moltes coses de les assignatures, les classes, però sobretot que he après a que aquí no es pot badar. Tens segones oportunitats de cara a exàmens però aquestes segones oportuinitats sempre són més dures perquè has de sacrificar un temps que podries tenir lliure per disfrutar de l'estiu. He après per tant a espavilar-me a les primeres oportunitats.

Quin desig tinc pels propers anys?
Tinc el desig de continuar aprenent cada cop més, de conèixer coses que em sorprenguin, aprendre la pràctica de la medicina per de cara a un futur poder ajudar a altres persones. I si pogués anar als països subdesenvolupats per conèixer la realitat i alhora ajudar als més necessitats encara em faria sentir més útil tots els anys d'aquesta carrera.

Com es viu la fe a la universitat o entre els universitaris?
La veritat és que és una cosa de la qual no se'n parla massa per les aules de la universitat, per no dir gens. Parlo personalment del meu primer any i de les aules del Clínic. Ara bé, alguns temes de valors i de companyerisme sí que es comenten però mai surten paraules religioses. Penso que molts valors sí que es conserven entre els joves però queden camuflats o limitats a la minoria de joves. Jo estic animada a continuar practicant-los però és difícil si no et trobes amb algun grup o tens un compromís setmanal. Així que ara es tracta de valorar més els petits granets de sorra que surten espontanis al dia dia, que no pas tot allò que va lligat amb un compromís.

divendres, 16 d’octubre de 2009

dijous, 15 d’octubre de 2009

PREPAREM IL·LUSIONATS EL NOU CURS D'ESPLAI I JOVENÍVOLS

(a la fotografia falta el consiliari, Marc Vilarassau)

El diumenge 11 d’octubre, tots els monitors d’Esplai i Jovenívols vam reunir-nos al Col·legi Claver. L’objectiu? Fer una jornada intensiva de preparació de les activitats per als infants i joves de l’Esplai i Jovenívols: pensant centres d’interès, decidint quines activitats poden ser més apropiades, coordinant-nos monitors de grans i de petits, motivant-nos per tal de poder transmetre la il·lusió a qui s’apunti...

La valoració? Els equips de monitors ja estem llestos i amb ganes. El dia de programació va ser molt profitós i ens va permetre tenir les activitats ja decidides, els caps de setmana d'excursions ja fixats i el cap ple d'idees entusiastes per poder realitzar.

L’esperança? Que ningú d’entre 6 i 16 anys es perdi l’oportunitat de trobar un grup de la parròquia que li escaigui, amb qui divertir-se els dissabtes i compartir riures i converses; que molts nens i nenes, nois i noies puguin gaudir del projecte que pels monitors ja fa unes setmanes que ha començat... però que només començarà a prendre forma i sentit a partir d’aquest dissabte dia 17 d’octubre, data d’inici de curs per a l’Esplai i Jovenívols de la Parròquia de St. Ignasi.

L’equip de monitors

dimarts, 13 d’octubre de 2009

PREGÀRIA DEL MONITOR AL INICI DE CURS

Senyor Jesús:
De nou estic davant teu obrint la porta del nous curs.
M’has donat uns nois i noies. Gràcies.

Cal que segueixin el camí que et té a tu com a fita.
M’has posat davant d’ells.
Però saps prou bé que no seré pas jo qui els encamini.
No sóc pas ningú per a fer-ho.
Únicament ho pots fer tu.

Jo tan sols puc oferir-te els meus ulls foscos.
Amb ells pots mostrar la teva llum.
Puc oferir-te les meves orelles,
per a escoltar junts les coses de la seva adolescència!
Puc oferir-te també, si vols, les meves mans
per a agafar-los i tibar-los quan es cansin de seguir el camí.
Si la necessites, també et cedeixo la meva boca
perquè els diguis... els diguis el que vulguis, Senyor.
Definitivament et dono tot el meu jo.

Però no facis de mi un científic de la fe.
Fes-me, més aviat, un veritable amic seu,
i així seré també més amic teu.
Que vegin que jo t’estimo.
Que vegin que sóc feliç estimant-te.
Que vegin que tinc necessitat de tu.

Fes que prediqui més amb l’exemple
que no pas amb paraules i frases.
Tan sols et puc dir, com sant Francesc,
que facis de mi un instrument de la teva pau.
Sí, Senyor, em poso com a instrument,
perquè puguis treballar la fe
d’aquests que m’has encomanat.
Que així sigui.



Ramon Mª Serchs Santamaria

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Tan sols és un altre maó al mur

The Wall és un treball de culte, una explosió musical combinada amb imatges reals, fantasies animades i una càrrega emocional d’una forma sublim. Tot això per captar la dura lluita entre el món interior i l’exterior que viu el seu protagonista, Pink. La mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial, la repressió a l’escola, la sobreprotecció per part de la seva mare, els fracassos sentimentals, la fama com a estrella de rock i les drogues fan que poc a poc comenci la construcció del mur (The Wall, el títol de l’àlbum). Cada maó representa els traumes que Pink va experimentant al llarg de la seva vida i que a la llarga formem la paret que aïlla la seva bogeria amb el món real. Aquest mur mental convertirà a Pink en un personatge ple de ràbia i odi, però a la vegada amb un Pink desprotegit i dèbil.

El primer i més important dels maons és la mort del seu pare quan ell encara era un nen. Però la repressió que rep a l’escola és, també, un maó amb un pes considerable (representat a la part 2 de la cançó Another Brick in the Wall i molt famosa pel seu We don't need no education). L’educació, en aquella època, estava basada amb la repetició del que deia el professor. Els càstigs físics eren freqüents i el pensament lliure era castigat i mal vist.



Ara, amb el nou pla d’estudis, anem cap a l’altre extrem, cap a la llibertat elevada al màxim exponent pel que fa a les noves metodologies de l’aprenentatge, però alhora “disfressada” amb les obligacions que tenen els estudiants si volen aprovar.

D’alguna manera els extrems es toquen i com diu un proverbi anglès: “Massa a l’est, és oest”. Potser ha arribat l’hora de tornar a cantar: We don't need no education.




Xavi Garcia

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Inundacions India

Pannur es una aldea situada al Sur de la India, en el Estado de Karnataka. Es una región con un alto porcentaje de intocables (descastados en la sociedad india) y profundamente pobre. Su principal medio de subsistencia es el cultivo de arroz. Aprovechan las aguas del río Tunga Badra, que cruza el distrito de Raichur.

Durante los últimos cuatro días ha estado lloviendo intensamente en la zona, y las aguas del Tunga Badra se han desbordado. El nivel del agua ha crecido unos cuatro metros por encima del caudal del río, inundando por entero el pueblo de Pannur. La parroquia de los jesuitas está prácticamente sumergida, y las casas de los alrededores están gravemente dañadas. En todas las 212 casas de Pannur hay daños de distinta gravedad, y la gente se ha trasladado acampando en la parte alta del dispensario que se está construyendo en el pueblo. Lo peor al estar rodeados de agua es el riesgo de serpientes: ya son cinco las personas que han sido mordidas por cobras, una de las cuales está en estado grave.

Las aguas de las inundaciones se elevaron de noche a una velocidad vertiginosa, que causó el pánico en todas partes. La gente salió precipitadamente llevando todo aquello que podían transportar a una zona menos peligrosa. En el traslado han perdido la mayor parte de sus bienes, devastados por la fuerza de las aguas. La situación es especialmente grave en las mujeres y niños: no tienen ropa para cambiarse ni mucho menos alimento que sacie su hambre. En medio de tanta desolación, una mujer dio a luz a un bebé en una esquina del dispensario, que la gente del lugar acondicionó de la mejor manera posible.

Desde hace dos días el acceso a Pannur es totalmente imposible y está aislado del resto del mundo. No hay electricidad, agua potable, alimento ni refugio apropiado para su gente. Hasta hoy ningún organismo gubernamental se ha acercado o ha iniciado ningún programa de ayuda. Algunos jesuitas de Manvi, a 18 kilómetros, han conseguido llegar a pie andando durante tres kilómetros de difícil recorrido, llevando todo lo que podía ser trasladado sobre unos hombros. El Padre Ambrosse D’Souza, párroco de la misión de Pannur, está organizando las labores humanitarias en la zona tras estar dos días y medio encerrado en su casa debido al nivel del agua.
En los alrededores la situación no es menos dramática. La vecina aldea de Huligunchi está completamente inundada, con 55 casas sumergidas en el agua. La gente ha escapado y está en los tejados pasando hambre. Como el agua de la inundación los rodeó de noche, solamente han tenido tiempo de salvarse a sí mismos olvidándolo todo. Han perdido todas las cabezas de ganado y tres hombres han muerto. Otras aldeas cercanas, como Ramathnal, Chitralli, Gonavara, Yadiwala, Hedignal, Yeddoldoddi, Chikalparvi, Iynoor, Pul Parmesh Dinni están bajo el peso de las aguas.
El Gobierno en Karnataka está desbordado. Ningún alimento, ninguna agua, ninguna ropa, ninguna medicina ha alcanzado estos pueblos. Son pueblos con población principalmente intocable. Esto es lo más grave y que dificulta su lucha por la supervivencia. El gobierno piensa o quiere dar la impresión de que nada serio ha ocurrido en estos pueblos. No ha dado ningún paso para evaluar las pérdidas económicas y humanas en la zona.

Se necesita alimento, ropa y medicinas para esta gente. Todos los voluntarios disponibles están en la zona trabajando sin descanso, y algunos niños se les han unido en la tarea. El Padre Eric Mathias acampa con su equipo en Pannur para dar alguna esperanza a la gente y coordinar a los voluntarios. Las profesoras del vecino colegio de jesuitas de St. Xavier han donado sus propios saris y otros artículos para los damnificados por la catástrofe.

La gente del pueblo alberga la esperanza de recibir ayuda desde España, pues todos los veranos viaja allí un grupo de voluntarios de la Universidad de Comillas. En ese sentido, cualquier aportación que usted mismo o cualquiera que usted conozca pueda hacer llegar será aceptada con gratitud y distribuida lo más rapidamente posible a la población local.

Ahora mismo la ayuda que llega más rápido es la económica. La Asociación Proyecto India coordina la ayuda que se está enviando desde España. Si quiere realizar una donación, puede hacerlo en la siguiente cuenta:


Entidad: Caja Madrid
Titular: Asociación Proyecto India
Número de cuenta: 2038 1794 88 3001071114


Desde la Asociación Proyecto India, os pedimos que echéis una mano a nuestros niños y sus familias. No tienen por qué ser aportaciones económicas, aunque éstas también serían bien recibidas, sino también que paséis esta noticia entre vuestros contactos, para darle toda la difusión y ver cómo podemos ayudar desde nuestra comodidad.








Pilar Agustín Sanjuán

divendres, 25 de setembre de 2009

Cant espiritual

Avui que el Marc fa els darrers vots, per què no regalar-li un poema del místic català del segle XX? Que aquest paradís que Joan Maragall veia davant seu cada matí quan es llevava l'acompanyi sempre més...


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?


Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!


Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.


Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria

aturar a tants moments de cada dia

per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fer etern" és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra, només, l'ombra del temps que passa,

i la ilïlusió del lluny i del a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?


Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal:

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,

és ma pàtria, Senyor: i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura,

me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà'ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!


Joan Maragall

dissabte, 19 de setembre de 2009

ÚLTIMS VOTS del MARC VILARASSAU

Estimats amics i amigues,

Tinc l’alegria de comunicar-vos que faré els últims vots a la Companyia de Jesús el proper dissabte 26 de setembre, a les 20:30h a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida.

La història va començar formalment el dia 1 d’octubre de 1990 amb la meva entrada al noviciat dels jesuïtes, aleshores a Saragossa. Han passat 19 anys i no sabeu la quantitat d’agraïment que he anat acumulant durant tot aquest temps com a jesuïta. Ara la Companyia em convida a fer el pas definitiu i jo em sento profundament afortunat de continuar aquesta història en aquesta família.

Volia que ho sabéssiu perquè em tingueu present en el vostre pensament i en la vostra pregària, en el cas que no pugueu ser físicament presents de la celebració.


Marc Vilarassau Alsina, sj




divendres, 11 de setembre de 2009

ESPLAI: LES COSES BONES JA TORNEN!

Aviam aviam!!!
Nens i nenes de l'esplai.....
...i nens i nenes que no sou de l'esplai (encara),

prepareu les ganes de cantar, jugar, ballar, interpretar, conèixer altres nens, pujar-vos sobre el Genís i el Lluís... i en general, de passar-vos-ho FANTÀSTICAMENT BÉ...!!


Perquè... els vostres monis i mones ja comencen a preparar el camí... !!!!! ... i d'aquí menys d'una setmana estarem tots reunits en algun lloc secret preparant unes activitats ASPACTACULARS... que abans que us adoneu estarem gaudint tots junts!!... (per cert, ronden algunes notícies pels diaris locals sobre un tal CSI... ja us n'assabentareu, esperem!).

Així que deixeu de mossegar-vos les ungles... que aviat tornarà...

L'ESPLAI!!!



Equip de Monitors Esplai St.Ignasi


dilluns, 31 d’agost de 2009

10 anys de ruta de JOVENÍVOLS

Per commemorar els 10 anys de rutes de Jovenívols, hem gaudit d'un cap de setmana ben especial d'excursió a la Pica d'Estats. Així que Jovenívols, ex-Jovenívols, ex-ruteros i amics de la causa... ens hem calçat les botes i tots junts, fent molta patxoca, hem compartit moments de cansament, moments de satisfacció, riures, acudits, moments de fred, moments de calor....i tots els records de rutes passades, tot generant un record nou... i és que, això de Jovenívols, HO PORTES AL COR!

Gràcies a tots!
Esperant una crònica més detallada, us deixo amb una foto del cim.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Els científics

Enguany les colònies han estat realment ESPECTACULARS (sinó, pregunteu-ho!!)... i abans de que us en fem cinc cèntims amb una crònica com Déu mana... us deixem amb un tast del que ha estat el centre d'interès d'aquest any.

El primer dia els nens troben una capsa amb unes provetes trencades i altres materials estranys entre els quals hi ha un DVD. Quan els monitors posen el DVD això és el que hi troben:


video

Uns científics amb plans malèfics!!!!!

(per sort, també hi havia els "bons" per protegir-nos... la policia CSI...
que, de moment, es mantenen a l'anonimat!).

dijous, 16 de juliol de 2009

MARXEM DE COLÒNIES

Doncs sí... demà és el gran dia! Avui anirem a dormir una mica tard... alguns pels nervis, altres acabant les seves motxilles o bé acomiadant-se de persones importants (també els grans ens enyorem) i potser alguns solitaris perdran el temps escrivint articles insustancials al blog de joves (els quals podrien ser clarament prescindibles però mai ho reconeixerem en veu alta)...

(a la foto falten el Miquel, el Martos i la Sara!... i el tercer noi per l'esquerra es diu Lluís!! juju)

... i demà aixecarem ben aviat, ens vestirem amb una motxilla gegant i moltes preguntes: ho he agafat tot? (segur que m'oblido alguna cosa!!), com seran els nous nens?, m'enrecordaré de quines són les coses importants? serà veritat que el Gandalf i el Dambeldor són germans?... aniran bé les colònies?, s'ho passaran bé?, de què anava el joc de nit?,...

... i de cop, "gairebé" sense adonar-nos... estarem de nou aquí (si trobem suficients cotxes per tornar!) explicant anècdotes d'aquelles cansines que expliquem en tots els sopars... i ens preguntarem (després de dos dies de dormir sense parar)... quants dies queden per les següents colònies!!??

Si voleu seguir-nos, a la web de la parro estarem! Fins ben aviat!!!


Esplai St.Ignasi!

diumenge, 12 de juliol de 2009

Salm 11 (12) - Ernesto Cardenal

Qui ha dit que els textos antics no són aplicables a l'actualitat? El poeta, religiós, i revolucionari (si és que hi ha alguna diferència entre els tres mots anteriors) Ernesto Cardenal no ho creu així i, com un nou David, compon salms al Senyor. Un Senyor que no és precisament cap dels diferents cacics i dictadors que, com una plaga, assolen contínuament la seva estimada Nicaragua.

Us deixo primer la versió original i després el remix. Marco unes paraules en vermell per ajudar-vos a seguir la comparació.





Salmo 12

Del maestro de coro, con instrumentos de ocho cuerdas. Salmo de David.

Sálvanos, Señor, pues ya no hay creyentes fieles,
ya no hay hombres sinceros
.

Unos a otros se mienten;
hablan con hipocresía y doble sentido.

Arranca, Señor, de raíz
a los hipócritas y fanfarrones,
a los que dicen:
Con tener boca nos basta;
nuestra lengua nos defiende.

¿Quién se atreve a darnos órdenes?”

Esto ha dicho el Señor:
“A los pobres y débiles
se les oprime y se les hace sufrir.

Por eso voy ahora a levantarme,
y les daré la ayuda que tanto anhelan.”

Las promesas del Señor son puras;
¡son como la plata más pura,
refinada siete veces en el horno!
Tú, Señor, nos cuidarás;
¡siempre nos protegerás de tales gentes!
Los malvados rondan por todas partes,
y todo el mundo alaba la maldad






Salmo 11 - Ernesto Cardenal

Libértanos Tú
porque no nos libertarán sus partidos

Se engañan los unos a los otros
y se explotan los unos a los otros
Sus mentiras son repetidas por mil radios
sus calumnias están en todos los periódicos
Tienen oficinas especiales para hacer Mentiras
Esos que dicen:
"Dominaremos con la Propaganda
La Propaganda está con nosotros"
Por la opresión de los pobres
Por el gremio de los explotados
ahora mismo me levantaré
dice el Señor
les daré la libertad porque suspiran
Pero las palabras del Señor son palabras limpias
y no de Propaganda

Por todas partes están sus armamentos
Nos rodean sus ametralladoras y sus tanques
Nos insultan los asesinos llenos de condecoraciones
Y los que brindan en sus clubs
mientras nosotros lloramos en tugurios
Los que pasan la vida en cocktail-parties


Ignacio Terrado

dijous, 9 de juliol de 2009

El millor al final

Sens dubte són els millors que he conegut.

Si us agrada la música i riure mireu aquests vídeos. Amb tots vosaltres A Little Nightmare Music d'Igudesman & Joo.

Des d'Irlanda Riverdancing



El millor des dels The Beatles amb Ticket To Ride



Fins aviat!

El Bruce en acció

Estimadíssims companys,

Ahir van recordar-me l'existència d'aquesta gran cançó. Alcem les nostres mans amb uns encenedors a dins, obrim-los i movem-los d'un cantó a un altre!

We Are The World, We Are The Children:



Fins aviat!

El conte de la colònia de puces!

Vet aquí una vegada la història d’una petita puça que sense saber com ni perquè de cop se n’adonà que estava envoltada de mooltes fantàstiques puces. Algunes puces eren molt diferents que la puçeta i altres s’assemblaven... unes eren petites i altres grosses, unes es passaven el dia saltant i altres rossegant pèls, unes s’agrupaven i les altres buscaven soles l’aliment... però malgrat aquestes diferències, totes tenien les mateixes potes, els mateixos cossos, i la mateixa casa.


De vegades les puces no es posaven d’acord i corrien desperdigades cadascuna buscant-se a sí mateixa (també la petita puça) creient-se que el seu camí era més encertat que els altres i quan això passava, quan cadascuna s’apropiava de les seves potes, llavors era quan el “terra tou” que trepitjaven i sobre el que botaven... trontollava, es movia i rascava que aquella història no tindria un final feliç.


Però tard o d’hora, per alguna estranya raó, totes les pucetes tornaven a ca
sa i s’esforçaven per fer camí juntes... posant cadascuna les seves potes al servei de les altres... i és llavors quan van decidir rentar i desparasitar al gos i totes les puces van estirar la pota! (mai millor dit). Ai no!!!! (ho he dit en veu alta?)... volia dir que, posant cadascuna les seves potes al servei de les altres... van aconseguir fer quelcom més gran del que mai havien imaginat.


I vet aquí un gat, vet aquí un gos... aquest conte ja s'ha fos!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat... aquest conte s'ha acabat!





video






Moltes gràcies a tots per la bona fenya feta!
Sou un equip fantàstic! Endavant amb les Colònies!


dimecres, 1 de juliol de 2009

EL MITE DE SÍSIF- ALBERT CAMUS

Més que els amics, cal conèixer i tenir a prop els enemics. Aquesta cita és de la sèrie de dibuixos de l’Spiderman –o almenys, és d’on jo l’he treta-.

Una cosa que m’agrada dels jesuïtes és que, allà on sigui que són formats, els ensenyen tota mena de doctrines filosòfiques, encara que siguin les ‘dolentes’, és a dir, les incompatibles o detractores del cristianisme. Això és genial, car, com podria ser més autèntica la elecció, devoció, adoració, adquisició, d’un ‘producte’ sinó és des de la esponerosa perspectiva que ofereix el fet de saber-ne els secrets de tots?

El mite de Sísif és un assaig del premi nobel francès, Albert Camus, un reconegut escriptor de caire existencialista (baldament ell mai es reconegué com a tal), anomenat per alguns com “el sant laic”, en el que exposa, explica, justifica, i exemplificia el que ell anomena filosofia de l’absurd, la qual, com suposo que ja deveu figurar-vos, és força incompatible amb el cristianisme*. El llibre és curt, de dificultat no gaire elevada (per ser un assaig), i està disponible en la col•lecció la butxaca, barateta i de bon fer. El recomano al qui estigui interessat en formar-se filosòficament –i cristianament!-, o al qui senti curiositat per aquest moviment tan característic del segle XX.

*La filosofia de l’absurd ho és, no l’existencialisme, que té branques ‘cristianes’.


A.Garreta

dissabte, 27 de juny de 2009

L'EXCURSIÓ DE L'ENTRECOT

Algú va dir que allò que es deixa per a demà es deixa per a mai més. Doncs bé, anava errat. El cap de setmana passat, un subconjunt del sorollós conjunt de joves parroquians (o, d’alguna manera, vinculats a la parròquia) decidírem desmentir-ho i, amarats d’il•lusió, executàrem una idea que tinguérem ja deu fer cosa de tres anys: passar uns dies a la Vall d’Aran i, durant el transcurs d’aquests, menjar-nos un entrecot prominent, ben cru, i acompanyat de sidra, amb el qual alguns de nosaltres encara somiem. La sortida fou batejada, tàcitament, com ‘l’excursió de l’entrecot’. El que no sabíem del tot abans de sortir és que acabaríem temptejant, i alguns amb èxit, el cim del Montarto, un turonet de 2833 metres.


Dic alguns perquè, per exemple, les noies totes es quedaren a mig camí, al refugi de la restanca, on organitzaren sessions de pedicura i migdiades “glamuroses” sota el sol tòrrid d’alta muntanya. Alguns nois restaren una mica més amunt, en un terreny ja més acerb, més fred, i més ple de vent, on muntaren un club de debat sobre la vida i les seves coses. I finalment, d’altres, sense alè per xerrar, feren el cim, on es trobaren un senyor, amb barret i genuí bastó, d’edat lleugerament avançada, que cridava als quatre vents “Alabat sigui Déu. Molt bé fill meu, ets un valent!”



Jo vaig pensar que una tal exclamació donava sensació de globalitat humana, o humana globalitat, sigui quin sigui el significat d’aquestes expressions. La qüestió és que em donà goig de pensar que nosaltres érem en un cim, des d’on s’albirava –en aquell moment m’ho semblà- mig món, i que d’altres no hi eren. Una manera d’estimar les persones és estimar el lloc allà on són, i el per què.






A.Garreta.

dissabte, 20 de juny de 2009

¿Y si dios fuera mujer?

D'acord: déu és aquesta substància etèria, intangible, inabastable, motor immòbil, causa primera de totes les coses... d'acord. Per a què el volem, així? Realment ens pot satisfer quelcom tan inhumà? Mario Benedetti no viu als núvols; vol tocar déu, besar-lo, abraçar-lo, fer-li l'amor... és incapaç de creure en el déu dels teòlegs.
.
Una blasfèmia tan esplèndida només podia estar dedicada a la dona.
.
.
¿y si dios fuera mujer?
pregunta juan sin inmutarse
.
vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas
.
tal vez nos acercáramos a su divina
desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso
.
si dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos sida o pánico
nos contagiaría su inmortalidad
.
si dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos
sino que nos aguardaría en el zaguán del
infierno
con sus brazos no cerrados
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles
.
ay dios mío dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería
qué venturosa espléndida imposible
prodigiosa blasfemia
.
Mario Benedetti

divendres, 19 de juny de 2009

"La acción une a los hombres. Las ideologías suelen separarlos" (Vicente Ferrer)




... hay que entrenar la mente y el espíritu para saber vivir en paz en medio de las tempestades del mundo."


(Vicente Ferrer)

dimecres, 10 de juny de 2009

ÚLTIM DIA D'ESPLAI... un fins aviat!

“Visca el Barça!!!” Alguns monitors estàvem, encara, preparant els últims detalls per a la cloenda de fi de curs de l’Esplai, i vam gaudir d’un intensíssim i joiós concert dels nens de l’Esplai (i també d’alguns monitors...), que cantaven i ambientaven tota la Parròquia amb els seus cants blaugranes. Era dissabte dia 30 de Maig i també l’últim dia del curs 2008-2009 de l’Esplai, i els nens venien amb més ganes de jugar i passar-ho bé que mai.

Al cap d’un quart d’hora, nens i monitors vam pujar cap a la sala gran del primer pis, on tots ja esperaven la fantàstica presentació del dia, amb la que cada dia els monitors els reben abans de començar les activitats. Però no va ser així! Com a dia especial, vam començar directament amb les activitats. Els monitors ens vam distribuir, per parelles, per la Parròquia i voltants d’aquesta, amb una prova assignada. Els nens, després de rebre les instruccions i normes (per quan calgués sortir al carrer a buscar alguns monitors) van dividir-se per grups i començar a registrar tota la Parròquia, buscant-nos per tot arreu.

El Lluís i el Genís, els esperaven davant del concessionari de cotxes de davant de la Parròquia, amb una bona galleda de farina i alguns sugus, que els nens havien d’aconseguir trobar amb la boca. La Blanca i l’Oriol també havien sortit al carrer, però s’esperaven a la cantonada de l’Esclat, on van tenir lloc unes espectaculars curses de relleus, amb uns relleus que van resultar ser gots d’aigua! D’altra banda, la Gemma i el Xavi, els esperaven a una de les antigues sales del SIEC, on els demanaven calma, observació i memòria, per tal d’identificar els objectes que els ensenyaven, a través d’una lupa! Per últim, la Sandra i jo mateixa, els esperàvem a la terrassa, amb una prova de preguntes sobre els monitors, l’Esplai i les súper Colònies d’aquest estiu. Si l’encertaven, es mantenien sans, estalvis i secs! En cas contrari, queia del cel un misteriós globus d’aigua, que els “refrescava” (i mai millor dit) la memòria.

Mentrestant, la Roser, ho preparava tot per a la presentació (ja us pensàveu que ens n’ havíem oblidat, eh?) i per al pica-pica, al que havíem convidat a tots els pares a les 5.30 hores. I finalment teníem a la Txaro a secretaria, on atenia a tots els pares que venien a apuntar als seus fills a les súper colònies que ja abans hem mencionat i que per si no ho sabíeu, tindran lloc del 17 al 26 de Juliol, a un poblet que es diu Vilada (a 11 km del Berguedà), en concret a Cal Candi.

Un cop acabada l’activitat, els pares ja ens esperaven a baix. Així que no els vam fer esperar més i, sense més preàmbuls, vam reunir-nos tots: pares, nens i monitors a la sala gran de la Parròquia. Allà, va tenir lloc l’última presentació del curs de l’Esplai, especialment ambientada per la Roser i motivada, bàsicament, pels tres protagonistes del centre d’interès d’aquest segon quadrimestre, representats per la Blanca, el Lluís i la Sandra. Els tres personatges, van fer memòria del seu llarg viatge que van emprendre, en el que van passar per Brasil, Egipte, Anglaterra, Xina, Rússia, Espanya, Àustria, Mèxic, Catalunya, ... per tal de viure diferents festes, costums i tradicions d’arreu del món. Fins i tot vam tenir l’oportunitat de veure els amics que havien fet en cada un d’aquests destins i, amb l’ajuda dels nens, vam anar recordant les diferents experiències.


I, ja per acabar, va tenir lloc l’ esperat pica-pica! Això sí, val a dir que va ser complementat per alguns dels pares dels nens, que van deleitar-nos amb coques i postres casolans, boníssims! Va ser una estona molt agradable que vam compartir tots plegats per tal d’acomiadar aquest curs 2008-2009 que s’acaba i fins i tot alguns monitors que, malauradament, l’any vinent ja no formaran part de l’equip de monitors i que de ben segur, trobarem a faltar. Tot i això, cal dir que encara podrem gaudir de la seva presència durant les Colònies! I, per suposat, que podrem comptar amb la seva amistat!


Neus Sabaté

dilluns, 8 de juny de 2009

VINE DE COLÒNIES!

Click to play this Smilebox slideshow: VINE DE COLÒNIES!
Create your own slideshow - Powered by Smilebox
Make a Smilebox slideshow


encara hi ets a temps, VINE AL BERGUEDÀ AMB NOSALTRES
DEL 17 AL 26 DE JULIOL!

diumenge, 7 de juny de 2009

La convivencia es posible!

Nueve de la mañana del domingo 7 de junio, un grupo de personas del Centro San Lorenzo en Lavapiés nos vamos de excursión a Segovia. Y es que no es una excursión cualquiera, es una excursión para convivir, para conocernos, para compartir y por supuesto para salir durante un tiempo de nuestras rutinas en Madrid.

Es curioso ver a un grupo tan variado: con edades, intereses, procedencias, lenguas,... tan dispares y sin embargo conviviendo juntos, y es que después de la excursión que realizamos cada año siempre vuelvo con la idea que es posible vivir juntos en armonia, solo es necesario poner un poco de cada parte.

No se puede exigir a una persona extranjera que se integre en la sociedad, si la sociedad no quiere aceptarlo. Igual que no se puede pedir a alguien que no conoce un idioma, que sepa comunicarse con soltura. Es algo básico, pero aún hay personas que no parecen entenderlo así.

He pasado un día genial, aunque ahora mismo estoy agotada me encanta compartir mi tiempo con personas como todos nosotros, con personas que piensan que otro mundo mejor es posible, y con personas que luchan en su día a día por vivir acorde a lo que creen es más justo para todos.

La vuelta en el autobús escuchando canciones de todos los países presentes, los juegos de España y Bangladesh (aunque aún no he conseguido entender como se jugaba...), las comidas de todos los países, el intercambio de palabras en distintas lenguas, desconectar de la rutina todos juntos, reirnos, hacernos fotos, y por que no... SOÑAR! Soñar y trabajar por algo en común.



Pilar Agustín