Un camí marcat per Jesús.

La incertesa que s’acostuma a tenir davant d’un full en blanc, quan has de començar a escriure una redacció, és potser la sensació que he experimentat algun cop davant la decisió de fer la confirmació.

Quan vas seguint el teu horari d’escola, d’activitats, del dia a dia és relativament fàcil anar vivint tot i el cansament i l’estrès tan famós d’avui en dia. Ens sentim segurs davant d’un planning marcat però el món de la fe és abstracte perquè no té normes, horaris, limitacions, lleis comparat amb la rutina de cada dia. Jo em sentia una mica despullada davant aquesta immensitat i a l’hora senzillesa, davant l’acolliment que et dóna Déu i a l’hora el rebuig general de la societat, davant un mar ple de dubtes damunt del qual es fa difícil caminar.


Potser aquesta mena d’inseguretat és un dels motius que em va empènyer a seguir el camí de Jesús per preparar la Confirmació. Potser aquest camí que ha quedat marcat per aquest personatge i que a l’hora és lliure per cadascú, potser aquesta seguretat davant la justícia i el bé i a l’hora inseguretat davant del triomf i les temptacions, potser aquests valors del cristianisme m’han fet fer un pas més en la meva vida com a cristiana. Igual que descric el món de Déu i la fe com a coses abstractes no marcades, descric d’una manera semblant la meva sensació davant aquest desig de continuar fent camí per l’amor, la pau, la sinceritat,...


Al principi penses que potser podries actuar igual (fent el bé) sense confirmar-te, sense reunir-te cada divendres amb un grup de joves de la teva edat per parlar, sense la necessitat de rebre la imposició de mans pel bisbe, però tot pas necessita una preparació, una maduració i un reconeixement com a mínim simbòlic. Per això espero que la Confirmació quedi marcada dins meu per la festa i la celebració però sobretot per les reflexions amb els companys i catequistes, pel compromís amb el futur de continuar treballant per la pau i així anar-se acostant mica en mica al món que va intentar aconseguir Jesús.


Es diu que cadascú té un lema, una ideologia, una religió en què creure, doncs jo escullo aquest camí perquè crec que estimant, fent un esforç per als altres, sent generosos, comprensius i moltes coses més que no es poden escriure, així crec que serem feliços. I aquest és un dels grans motius pels quals val la pena viure per mi. La felicitat no és tan lluny nostre si entre tots la procurem i la busquem, potser no serà el camí fàcil però els passos no seran en và si de veritat ho desitgem.

Núria de Jorge