diumenge, 28 de febrer del 2010

No la cançó perfecta

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

dimecres, 24 de febrer del 2010

AMB VOSALTRES CADA DIA

- Eeeeelll seràaaa... amb vusaltres cada diaaaaa... sempre de nit i diaaaaaaaa...
- Què cantes?
- Com que què canto??? En serio que no et sona de res??
- Doncs no!
- Tu sas allò de que l'Aplec del Cargol aquest any el celebrarem a Terrassa?
- Ah siiii... que es veu que hi ha l'Aplec de l'Esperit, no???... allò de que ve un flipat per l'aigua i se mulla tot sencer i vas passant per diferents activitats i tallers i coneixes un munt de gent i et passes el dia fora amb els teus amics...
- Mooooolt bé!! veig que estàs ben informada! com se note que ets de la Parròquia St.Ignasi!!
- Clar que si!
- ... I tu te'n recordes d'una cançó que deia... Marcats per l'eeeeeesperit!! nananana naaaaaa...
- I tant! És l'himne de l'últim Aplec de l'Esperit, no???!
- Fantàstic!! Dos de dos!! Doncs ara ja pots posar "play" al vídeo de sota per aprendre't l'himne d'enguany!!!
- Yuuujuuu!

divendres, 19 de febrer del 2010

Concurs de fotografia

Els joves de post-confirmació ens vam presentar al concurs de fotografia "De quin color és la pobresa?" organitzat per Càritas. I sabeu què?? Hem guanyat el 1r i el 2n premi!! Yupiiiiiiiiiiiiii!!

Aquí us presentem les dos fotos guanyadores.


Escletxes de vida - 1r pemi

La pobresa és del color de l’aigua estancada. El doll d’aigua, transparent i font de vida, en voler ser capturat per unes mans tancades, s’atura i no arriba a tothom. Tanmateix, però, com tot bé preuat, troba les escletxes, les mans ofertes que volen compartir allò que no es pot aturar entre els dits.



Marró - 2n premi

Més enllà d’un estoc d’abrics hi ha uns cartrons per passar la nit.
Més enllà de l’aparador, hi ha la realitat.

Sabem que hi ha altra gent de la parro que va guanyar un premi en categoria de prosa i esperem que aviat el publiquin al blog per poder-lo llegir tots!!
David x 2 - Adan - Edu - Raquel - Nicu - Meri - Pau - Genís - Ares - Andrea - Maria - Gemma - Carme - Marta

dimecres, 17 de febrer del 2010

40 días con los 40 últimos

Os envio una proposta per viure aquesta Quaresma d'una forma diferent i sent molt conscient del que significa aquest temps litúrgic. És una campanya, que potser alguns ja coneixeu, que es diu "40 días con los 40 últimos" i es tracta de fer un repàs per alguns dels països amb un índex de desenvolupament humà més baix, alhora que hi ha una proposta d'acció quotidiana i de pregària diària.

Os deixo amb la proposta per avui: Albania. I si algú es vol subscriure a aquesta campanya ho podeu fer entrant en aquest link http://lists.marianistas.org/mailman/listinfo/cuaresma i un cop registrats os ho enviaran cada dia per correu electrònic.
Miércoles de Ceniza, 17 de febrero de 2010
ACOMPAÑAR ES UNIRSE A ALGUIEN
ALBANIA
Población: 3.207.639 h.
Alfabetismo adulto: 99%
Esperanza de vida: 76 años
ALGO ESTÁ CAMBIANDO EN ALBANIA
Albania es una república del sudeste de Europa, bañada por el mar Adriático al oeste y el mar Jónico al sudoeste. Es el segundo país más pobre de Europa después de Moldavia. Uno de los grandes problemas de su economía, además de la dependencia en un 85% de la agricultura y la minería, con nulas infraestructuras suficientemente operativas, es la proliferación del crimen organizado. A través del control del tráfico de drogas y de armas en Europa y EEUU, las mafias ejercen una poderosa y negativa influencia en su normalización económica. La atención sanitaria es muy cara y deficiente. Durante el régimen comunista, los distritos locales crearon una red de atención primaria que era impresionante en tamaño, pero pobre en calidad debido, entre otras cosas, a una formación de los especialistas inadecuada.
La situación es mucho más crítica para los enfermos terminales, que deben pagar por cada etapa del proceso. Esto incluye la minuta del personal médico, todas las pruebas y análisis, así como los tratamientos y las medicinas. Cáritas Albania lanzó en 2006 un programa de Atención a Enfermos Terminales. Se trata de un proyecto que intenta incorporar en el sistema sanitario albanés los cuidados paliativos, así como un proceso de formación continua para el personal hospitalario.
Este programa se extiende también a los familiares de los pacientes en estado terminal, así como a los voluntarios que trabajan con estos pacientes. Los objetivos que persigue este proyecto son: proporcionar formación sanitaria y psicológica a doctores, enfermeras y voluntarios acerca del tratamiento y asistencia a enfermos terminales; proporcionar educación sanitaria, médica y psico-social básica a los familiares del enfermo; llevar a cabo programas de formación preventiva sobre enfermedades crónicas y terminales; y mejorar la atención sanitaria y psicológica de los ancianos y enfermos terminales de cáncer.
En torno a 150 personas están actualmente registradas en los centros de salud como enfermos terminales y participan junto con sus familias del programa. Una veintena de médicos que realizan labores de atención y promoción se benefician de la formación medica y asistencia psicosocial. http://www.caritasalbania.org/
ALGO PUEDE CAMBIAR A TU ALREDEDOR
Quizá el mayor dolor del ser humano es la soledad, no poder compartir con familia y amigos lo que uno vive. De ahí la importancia de acompañar. Acompañar significa, entre otras cosas, participar en los sentimientos de alguien. Y eso es complicado cuando el sentimiento no es agradable. Piensa en alguien que esté sufriendo a tu alrededor y decídete a pasar un rato con él/ella. Aunque no pueda hablar o sólo diga cosas tristes, aunque parezca que no siente que estás ahí.
ORACIÓN: Que tu ayuno sea visto por Dios que ve en lo secreto.
Señor, qué difícil nos resulta hacer tu voluntad cuando no obtenemos el aplauso y reconocimiento de los demás. Qué difícil es a veces simplemente estar de manera sencilla y callada, acompañar. Señor ayúdame a vivir buscando siempre lo esencial. Mt 6,1-6.16-18

dimecres, 10 de febrer del 2010

diumenge, 7 de febrer del 2010

Hi ha persones que lluiten un dia


There are men who struggle for a day, and they are good. There are others who struggle for a year, and they are better. There are some who struggle many years, and they are better still. But there are those who struggle all their lives, and these are the indispensible ones.

Bertold Brecht


Hi ha persones que lluiten un dia, i són bones. N'hi ha d'altres que lluiten durant un any, i són millors. N'hi ha algunes que lluiten molts anys, i són encara més bones. Però n'hi ha que lluiten tota la vida; aquestes són les imprescindibles.

Bertold Brecht

dilluns, 1 de febrer del 2010

Albert Garcia: Arquitecte tècnic

Avui 1 de febrer del 2010 fa just tres anys que estic immers en aquesta etiqueta de “joves professionals”.
A què et dediques?
Treballes o estudies? ...Doncs les dues coses. M’explico, jo sóc arquitecte tècnic, aparellador per als antics i enginyer en edificació per als futurs, actualment treballo mitja jornada en un despatx d’un arquitecte i continuo estudiant fent la superior, a ser arquitecte a seques. En conclusió, que em trauran lo de “tècnic”, xD, gràcies a un conveni amb les dues escoles.

Ho vas triar o va “anar sorgint”? Com?

Ho vaig triar, sens dubte, el fet de fer arquitectura ja sigui la tècnica com la creativa ho tenia clar des de ben bé a finals de batxillerat, bé, també puc dir que va “anar sorgint”, ja de molt petit recordo fent distribucions d’espais, exactament d’estances de pisos, sense gruixos en les parets dibuixades és clar.

On treballes ara?

Com ja he comentat, actualment treballo de mitja jornada, entre 4 a 5 hores diàries bastant flexibles de tardes o matins, depenent de la disponibilitat que em generi l’escola. Físicament treballo en un despatx d’un arquitecte a trav. de Gràcia, tocant a la plaça Lesseps.

En què consisteix la teva feina?
El desenvolupament organitzatiu és ben simple, l’arquitecte i jo. La meva feina és pel que fa en tot el tema gràfic d’un despatx d’arquitectura, en la realització de tot tipus de projectes, des de bàsics i executius d’edificis d’obra nova, ja siguin blocs plurifamiliars de vivendes o torres unifamiliars aïllades, dossiers de venta, legalitzacions, informes patològics, divisions horitzontals, aixecaments gràfics, segregacions, parcel•lacions, reformes, rehabilitacions, canvi d’usos i d’elements, remuntes i qui sap si alguna cosa més que ara no recordi. Essent aquesta la tasca més principal, ja que també desenvolupo estats d’amidaments, memòria escrita dels projectes i algunes visites a obra.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Ser lliure en la creació, difícil encara però tot arribarà, ...igual que una de les coses que farà que m’agradi aquesta feina serà veure allò que has projectat estigui acabat i construït.

Tens alguna anècdota?
Anar trobant i descobrint petits dibuixos d’un aparellador que ve pel despatx, soci i company de l’arquitecte durant molts anys, tota una celebritat arquitectònicament parlant, una de les persones amb més ganes de treballar que conec, ja que encara amb els seus 80 anys ens porta encàrrecs i treballa bàsicament, doncs això, mestre en el dibuix ràpid, i quan ve ens deixa una bona mostra d’aquesta habilitat sense que ens adonem, i al cap de dies descobrim dibuixos amb “postit” sota les taules. ...Dir-vos que va ser uns dels tècnics en la construcció del Camp Nou al 1957.

Una altra anècdota és desmuntar el plotter per netejar-lo i encara ara tenim un cargol que no sabem pas a on va... funciona bé, tot s’ha de dir!

Treballes per viure o vius per treballar?

A primeres treballo per viure, m’agradaria pensar que tinc temps per a mi, ...però no cal pensar massa que encara veuré que visc per treballar i no m’agrada tant.

Com integres o vius la “fe” en el teu dia a dia laboral?

La veritat que poc, costa trobar aquest contacte amb Déu, a vegades penso que no es una bona feina en aquest sentit, excessivament mecànica, si us he de ser sincers envejo en bona part la gent que treballa amb contacte humà i pot donar un sentit a allò que fa. No penseu pas que ho dono per perdut, noooo!!, però si que en aquest moment reconec que visc l’experiència del ram en la vessant més privada, qui paga els honoraris mana.