dimarts, 30 de setembre del 2008

El violinista sobre la teulada (altre cop)

Aquí torno a estar per informar que el dia 11 d’octubre a les 21.00 a la sala 1 del teatre escorxador tornem a representar El violinista sobre la teulada, sincerament crec que os agradarà (i sino pregunteu-ho als que van venir l’altre cop, jejeje).

Les entrades costen cinc euros i les podeu trobar en aquesta pagina web: aquí. (encara que si necessiteu res no dubteu en fer-m’ho saber).




Fins aviat!
PETONS

Oriol Saura

dilluns, 29 de setembre del 2008

Comencem l'esplai!!!


Amb la tardor comencen algunes coses bones... entre elles, les activitats de la parrox!!!... i com no: l'ESPLAI!!!

Autor poster: Xavi Garcia.

El dia 18 d'octubre és el dia escollit per donar-li forma a aquest nou any de tallers, activitats, jocs, ginkames, excursions, música, teatre i moltes coses més!!! Com ja sabeu, l’Esplai és un lloc de creixement que la Parròquia St.Ignasi ofereix als infants de 6 a 14 anys on es treballen directa i indirectament diversos valors cristians i socials a través del joc i la convivència i mitjançant una metodologia participativa, comunicativa i integradora.

Així que si coneixeu algun nen/a o noi/a en aquesta edat i que tingui ganes de conèixer altres xavals i passar-s'ho d'allò més bé: no dubteu en convidar-lo!!!

A partir del 18 ens veiem els dissabtes de 16h a 18h a la parrox! Per més informació visiteu la web oficial de la parròquia (aquí). De moment us presentem el nou súper equip de monitors de l'esplai!!!! (ja sabeu, si ens veieu... saludeu!!)


Equip de monitors Esplai St.Ignasi.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Persecució de cristians a India

Fa pocs dies m'he assabentat de la persecució contra els cristians que està tenint lloc al sud de la India, on vaig estar-hi l'estiu del 2007. Com que la notícia no surt a la premsa ni se li dóna cap tipus de difusió mediàtica he decidit fer la meva pròpia difusió i aconseguir que se n’assabenti el major número de gent possible. Es per això que os envio una carta escrita per Jossie D'Mello sj; ell és de la India, però viu a Madrid i ara acaba de tornar fa pocs dies de passar dos mesos amb la seva família, aquí explica quina es la situació en aquests moments. M'agradaria que dediquéssiu uns moments a llegir-la i entre tots fer la màxima difusió possible d'aquests fets.



Queridos amigos y amigas,

Saludos de Jossie

Llegué a Madrid hace tres días. A propósito de mi estancia en la India en una palabra fue fenomenal. Estuve con mi familia en Mangalore por quince días. Mi familia está bien. Mis hermanas vinieron a verme a Mangalore. Anteayer hablé con mi Madre y me dijo “antes de tu llegada a la India esperaba por tu venida. Tú viniste, te quedaste con nosotros y saliste. No me di cuenta de cómo habían pasado tres meses. Ahora tengo que esperar a verte por tres años más”. Durante mi estancia me fui a Pune, Bijapur, Mundgod. Estoy contento de mis vacaciones por que pude descansarme, hablar con mis familiares, dar clases en nuestro teologado (es un requisito para doctorado) y recoger algunas materias para mi tesis doctoral. Por tanto fue unas vacaciones fructíferas.

Hablando de Pannur como tenía que dar clases en nuestro teologado en Bangalore no pude estar allí más de dos días. Sin embargo hablé con Eric sobre Pannur cuando vino a Bangalore a acogerme y a despedirme. Lo que he visto en Pannur es impresionante. Por un lado vi un desarrollo exterior que se nota en los nuevos edificios. Por otro lado y más importante es un desarrollo interno. Cuando estuve en Pannur hace cuatro años era un lugar vacío. La gente tenía miedo de hablar con la gente y con extranjeros. Además el nivel de educación era muy bajo. Los niños no sabían inglés. Lo que me sorprendió es el cambio. Ahora las mujeres y los niños tienen confianza en sí mismos. Además todo el equipo de Pannur está agradecido por vuestra aportación en la misión de Pannur. Eric solía decirme que los españoles venían bien preparados, estaban muy animados y se entendían con los niños fácilmente y tomaban en serio su trabajo. Más aun reflexionaban sobre sus experiencias desde su fe. Ellos aman nuestro misión y a nuestros niños y están convencidos de sus compromisos. El sueño de Eric es construir el centro médico de Pannur cuanto lo antes posible. Por tanto quiero daros las gracias por vuestro compromiso hacia Pannur.




SOBRE LA PERSECUCIÓN DE LOS CRISTIANOS EN INDIA:


Lo que está pasando en Mangalore (donde yo nací) tiene una historia. En el mes de diciembre 2007 en el estado de Orissa (en el este de la India) algunos hindúes radicales /extremistas / fundamentalistas atacaron nuestras iglesias y mataron a algunos cristianos diciendo que los cristianos siguen continuando las obras de conversión. Este es el comienzo de malentendidos entre cristianos e hindúes. La mayoría de los cristianos de esta zona son tribales que se convirtieron al cristianismo hace muchos años.


De nuevo empezó la tensión el día 23 de agosto 2008 a causa del homicidio del líder hinduísta radical Saraswati. Según muchos él provocó la violencia en diciembre 2007. Nadie ha reclamado la matanza de Saraswati. Pero los hindúes se quejaron de los cristianos. En seguida atacaron y quemaron iglesias, conventos, centros sociales, los pueblos donde vivían cristianos. Quemaron vivos a algunos!!! Debido a esta violencia al menos 27 murieron, además destruyeron casi 2.000 estructuras cristianas (casas, iglesias, orfanatos, escuelas), y se refugiaron 15.000 personas en bosques y en campos de refugiados.


En este caso el gobierno del estado de Orissa no ha hecho nada porque este partido no tiene mayoría absoluta y hizo una alianza con el partido de radicales hindúes (Bharatiya Janata Party: BJP). Por tanto el gobierno tenía miedo de actuar. Si hubiera actuado, BJP habría retirado su apoyo al gobierno.


Os mando algunas direcciones de “youtube” y de algunos periódicos y podéis entender la situación.
http://www.youtube.com/watch?v=vTato96462o
http://www.youtube.com/watch?v=D0_9TLvji_I
http://www.gaceta.es/05-09-2008+fundamentalistas_hindues_no_toleran_cristianos_su_tierra,noticia_1img,8,8,31189
http://www.equilibri.net/articulo/10347/India__ataques_contra_los_cristianos_y_conflictos_en_Orisa








PERSECUCIÓN EN MANGALORE (EN EL ESTADO DE KARNATAKA)


Para protestar
la persecución sobre los cristianos en Orissa, hubo una huelga en toda la India de las escuelas cristianas (casi 45,000) el día 29 de agosto. Esta huelga no cayó muy bien en los radicales. A propósito de violencia en el estado de Karnataka, está gobernado por radicales (BJP). Como venganza a nuestra huelga, ellos querían hacer una protesta contra los cristianos criticando nuestra obra de conversiones. (Pero hoy los católicos no están metidos en obras de conversiones. Hay algunos pentecostales que siguen haciendo conversiones. Pero es como una gota de agua en el mar). Por tanto el día 14 de septiembre (el domingo pasado) estos extremistas atacaron y profanaron algunas capillas de pentecostales y unas Iglesias de católicos. En seguida en las iglesias de la ciudad de Mangalore los párrocos tocaron las campanas y los parroquianos se juntaron en las iglesias y empezaron una huelga por tres días. Por tres días no hubo transportes públicos, tampoco hubo escuelas. La vida estaba paralizada. Durante estos días estuve en Mangalore. Además la policía apoyando a los radicales golpearon a los que protestaban. Muchos fueron heridos y detuvieron a 150 jóvenes cristianos.


Hace dos días los líderes cristianos e hindúes se reunieron y hablaron sobre las medidas de paz. Pero al mismo tiempo los cristianos están asustados y sus sentimientos están heridos. Más aún profanar una iglesia significa una falta de respeto a los sentimientos religiosos de los cristianos. Hasta ahora no teníamos ningún problema con los hindúes. La mayoría de los hindúes son buenos y este problema esta creado por los radicales que forman una minoría. En Mangalore somos cristianos un 10% (400,000) de la población.

Los medios de comunicación no van al fondo de este problema. Dicen que la persecución es por causa de la obra de conversión. Por tanto la violencia es por culpa nuestra. Pero en el fondo el Gobierno (BJP) tiene otro motivo. El próximo año tendremos elecciones generales. Por tanto BJP quiere mostrar que es un partido de los hindúes y la India pertenece a los hindúes: por tanto quieren establecer una cultura, una religión y una nación hindú. Si hay conversiones, el hinduismo va a quedar eliminado. Por tanto cada uno tiene que luchar por su identidad hindú. De esta manera los extremistas quieren infundir una identidad hindú entre los hindúes.
http://zenit.org/article-28451?l=spanish
http://www.youtube.com/watch?v=y0FLW_OSKdA
http://www.persecution.in/mangalore_christian_persecution_videos

Acabo de oír que los radicales ya han atacado tres iglesias en Bangalore y los cristianos ya están en la calle haciendo protesta. Creo que es un tema muy preocupante. Muchos piensan que los cristianos tendrán muchos problemas donde gobiernan los radicales (BJP).

Nada más. Gracias por vuestra paciencia.

Un abrazo fuerte
Jossie





Pilar Agustín Sanjuán


diumenge, 21 de setembre del 2008

En tot estimar i servir: Part final


Em deixo coses, em deixo moltes coses, però tampoc no és possible expressar-ho tot en paraules. I també m'estic deixant moltes persones per nomenar: les sisters que amb tant afecte em donaven l'esmorzar cada diumenge, Father Benjamín qui tan a l'espanyola ens va acollir, tots els nois que viuen a casa dels brothers amb els que tants moments he compartit i tant m'han ajudat en els meus desplaçaments per Mymensingh, el venedor que cada matí em saludava, els conductors de ricksaw que feia un esforç per entendre on volia anar, Rajib, Mehedi, Shojib, Soma, Nahid,… i tantes famílies a qui vaig tenir la sort de conèixer i visitar. A totes aquestes persones "Onek donobaad", o el que és el mateix "Moltes gràcies".

Ara ja estic de tornada a Espanya i estic tractant de seguir amb el "en tot estimar i servir", amb el que començava aquest escrit, ara a qui he d'ajudar no és als nens que viuen al carrer o als discapacitats, sinó que he d'estar amb la meva família, que també tenen dret a gaudir de jo i jo d'ells.

En pocs dies tornaré a Madrid, on reprendré les meves activitats habituals i entre elles les classes d'espanyol i estic convençuda que després d'aquest temps a Bangladesh la meva comunicació amb els alumnes bengalis serà molt més fluida i podré comptar amb més estratègies per treballar amb ells. I sens dubte segueixo amb ganes de continuar col·laborant amb els germans a Mymensingh, encara que sigui de forma telemàtica.

ABAR ASHBEN!






Pilar Agustín Sanjuán

divendres, 19 de setembre del 2008

En tot estimar i servir: Part 4

I continuem jugant!, això és alguna cosa que a tots els nens i no tan nens del món els encanta. Visitar els diferents col·legis que tenen els germans repartits per tota la ciutat no hauria estat tan divertit sense l'oportunitat d'ensenyar uns quants jocs en cada un d'ells; i sens dubte hauria resultat molt difícil sense l'ajuda de Kanchan, professor a l'escola Jagonony, qui sempre es va mostrar disposat a traduir les meves explicacions en anglès. No solament jo els vaig mostrar alguns jocs d'Espanya, sinó que també ells em van ensenyar altres jocs de Bangladesh. Això és l'important del intercanvi, que tant uns com d'altres poden aprendre i després ensenyar-ho a d'altres.










A totes aquestes activitats cal sumar-li el fet d'haver tingut l'oportunitat de viure a PushpoNir durant pràcticament tres setmanes. Era una cosa que al principi no tenia planejada i quan m'ho van proposar no ho veia del tot clar per no provocar gaires molèsties, però m'alegro infinitament d'haver acceptat. Kushum, Suiti, Shriti, Mira, Priya, Salma, Asha i Shanta m'han donat tot l'afecte i acceptació que es pot demanar; així com totes les assistents, amb qui malgrat les dificultats de l'idioma, he pogut compartir moments molt bonics. Encara que no hagi passat gaires hores a la casa per la meva ocupada agenda durant el dia, les primeres hores del matí sempre eren per a elles: netejar la casa, pelar patates, llegir el text bíblic del dia en espanyol i cantar " Nada te turbe" totes juntes.



Pilar Agustín

dijous, 18 de setembre del 2008

Visites a la presó (En tot estimar i servir: Part 3)

Un altre lloc al qual assistia setmanalment era a la visita a Jail Kana, la presó de Mymensingh. Hi ha un grup de presos cristians que pertanyen a minories tribals i que en molts casos estan empresonats injustament. La tasca dels germans en aquest lloc consisteix a acudir una vegada a la setmana per tenir una petita oració i comprar tot allò que puguin necessitar. No és el lloc més agradable del món, ni molt menys, però les converses mantingudes amb els presos són del més enriquidor; una de les anècdotes que més record és un pres que em deia que era molt feliç perquè la seva família el visitava, i quan li vaig preguntar cada quant em va dir una vegada a l'any. Això em va fer pensar molt, com pot ser una persona feliç perquè la seva família el visita una vegada a l'any? Això és així perquè a la majoria d'ells no els visita ningú ni tan sols una vegada a l'any. Per tant trobar algú com els germans que els visiten totes les setmanes és d'una gratitud immensa i així t'ho intentaven fer arribar.
--------------------------------------------------------------------
Una visita a les Corts (21/08/2008)

Després de dinar he pogut anar amb brother Guillaume a les Corts (Court) on alguns dels nois que visitem periòdicament a la presó estaven esperant un judici que mai no ha arribat perquè el jutge ha decidit estar de vacances.

Un gran nombre d'homes eren dins d'una mateixa habitació esperant, per les finestres enreixades els familiars poden apropar-se a parlar amb ells, i així ho hem fet nosaltres. "Onek donobaad", no deixaven de repetir aquesta frase que significa "Moltes gràcies", i encara que somreien si mires als seus ulls pots veure una gran tristesa, una tristesa que no es pot descriure en paraules però sol es pot veure mirant-se'ls directament als ulls i aquí era més fàcil que a la presó perquè les reixes permetien fins i tot el contacte físic a diferència de les de la presó en les quals gairebé ni els pots veure.

Després d'una hora o més amb ells hem començat a acomiadar-nos i algun es desesperava una mica perquè tenien expectatives posades en el judici i finalment no ha estat així. T’expliquen sobre les seves famílies, els seus fills, la seva vida abans d'entrar a la presó... però la seva confiança en Déu és immensa i és el poc que els dóna força per seguir dempeus dia rere dia.
"Quan Déu obri les portes de la presó aprendré anglès" em deia un dels més joves en sentir-me parlar en anglès amb Shoriff.

Ho han perdut pràcticament tot, en molts casos injustament pel simple fet de pertànyer a minories tribals i encara així s'esforcen per somriure i canten una cançó a la seva llengua sobre la llibertat, aquesta llibertat que tant anhelen.

I quan finalment marxem, ens donem la mà, m'agradaria ser capaç de transmetre en aquesta estreta de mans tot el que el diferent llenguatge no permet transmetre, encara que no sigui fàcil perquè en aquest país el contacte entre homes i dones segueix unes normes molt estrictes, però m'agradaria no haver d'anar-me’n i poder continuar acompanyant-los, perquè d'això tracta la vida moltes vegades, d'acompanyar els més febles i als que més ho necessiten.
----------------------------------------------------------------




Pilar Agustín

dimecres, 17 de setembre del 2008

Ai quin cas! (En tot estimar i servir: Part 2)

"L'anelleta corre i passa,

corre i passa de mà en mà;

s'ha perdut, ai quin cas,

disme ara on serà;

s'ha perdut, ai quin cas,

disme ara on serà"



Aviat vaig perdre el compte del nombre de vegades que vaig a cantar aquesta cançó, especialment amb els nens del Station's Club, però també en algun dels col·legis. És un joc ben simple, consta d’una persona amb una petita peça a les mans i ha de donar tombs per les mans de la resta de nens i dipositar-la en algú, després per torns s’ha d’endevinar qui té la peça.

Cada dia els nens només feien que demanar: “kelbo ai quin cas”, que significa “juguem al ai quin cas”, així és com van batejar el joc. El primer cop que vaig cantar la cançó no tenia cap intenció de que se l’aprenguessin, però en un parell de voltes ja tots estaven cantant, és una cosa sorprenent la capacitat de memòria que tenen.

Però per què els hi agrada tant aquest joc és una cosa que no acabo d’entendre, normalment als nens els hi agraden els jocs de córrer o de més acció, però tots estaven bojos per aquest senzill joc. En un país com Bangladesh el fet de posseir alguna cosa per un mateix i que la resta no sàpiguen que la tens no és gaire comú i per tant els fa sentir importants. És aquesta la conclusió a la que vaig arribar, que els agradava perquè era com guardar un tresor entre les seves mans, que ningú més en el grup posseïa en aquell moment.

I en realitat és això el que tenen tots i cadascun d’aquests nens, un tresor dins seu que potser encara no han descobert, però que els ajuda a seguir endavant cada dia de la seva vida en unes condiciones molt límit.


(Per si os pregunteu quin és el seu tresor, és el somriure)



Pilar Agustín



dilluns, 15 de setembre del 2008

En tot estimar i servir (part 1)

Un dia poc abans de marxar de Bangladesh em van preguntar quin era el millor moment que havia tingut aquí, en aquell instant no vaig saber que contestar i més tard ho vaig estar pensant, i la resposta que va venir a la meva ment va ser que no hi havia un fet concret sinó que hi havia un aprenentatge molt important, un aprenentatge que anava a portar amb mi per sempre, i això és el que vull reflectir amb el títol d'aquest escrit: En tot estimar i servir, sent a més una frase de Sant Ignasi de Loiola. Espero ser capaç de transmetre una mica de les meves vivències en aquestes línies i també donar-vos gràcies a aquells que ho llegireu.


Què més dona si cal netejar el terra, jugar amb els nens, preparar uns sandvitxos o anar a visitar una família. De tot això se n’aprèn i de tot això es rep molt més del que s'ha donat. No sacrifici, sinó servei i servei amb amor; perquè sinó pot acabar convertint-se en una obligació massa pesada i complicada de dur a terme.

Tots i cada un dels moments viscuts aquí es venen amb mi, no vull deixar res fora. Em resulta molt complicat i fins i tot impossible elegir un sol moment de la meva estada aquí, ha estat al voltant d'un mes i tres setmanes de vivència i convivència a Bangladesh, més concretament a Mymensingh.

En un primer moment la sensació és de caos i cert desordre, i encara que amb els dies ho segueix sent pots arribar fins i tot a acostumar-t’hi; i en especial si trobes persones que estiguin disposades a ajudar-te i a acompanyar-te, una cosa no molt difícil d'aconseguir, d'altra banda. És una mostra de l'esperit d'acollida que m'ha acompanyat durant tot aquest temps.


Durant els matins la meva activitat se centrava en SopnoNir, una de les tres cases per a discapacitats que pertanyen a l'Arche Internacional però compten amb suport dels germans de Taizé, que les van iniciar. Cada matí era una alegria veure les cares de Shaon, Foesh, Joshim, Pintu, Muna, Musa, Mazerali, Cocon, Samsun i Sohel quan et deien bons dies i com estàs, encara que en molts casos ni tan sol parlessin són capaços de transmetre moltes coses amb un simple somriure o un forta abraçada. Les meves tasques aquí eren variades i diverses: pintar, cantar, ballar, jugar, netejar i fins i tot un dia cuinar menjar espanyol! En totes i cada una de les activitats he tractat d'aportar el millor de mi mateixa, però en dos mesos tampoc no es pot canviar el funcionament d'una casa i en alguns casos m'he quedat amb la sensació que podria fer-se millor amb una mica de formació. Però aquest és el principal problema en aquest país, la falta de persones formades que vulguin treballar pels discapacitats, i el que fan és suplir aquesta falta de formació per un instint natural que tenen els bengalis de supervivència i de cura als altres. Els vincles entre els assistents de Sopno Nir i els nens que allà viuen són molt forts, com en una família; i durant aquest temps jo també vaig formar part d'aquesta família que viu a Shanki Para.

Com moltes ciutats, Mymensingh té una estació de trens. Una estació que està en contínua ebullició, persones que van i vénen contínuament, gent transportant equipatges, venedors de totes les coses imaginables,… però també hi ha un grup molt nombrós de persones que viuen en aquesta estació i als seus voltants; són famílies senceres, nens sols, marginats de la societat,…


Avui li pregunten a Jesús els deixebles que qui és el més gran en el regne dels cels. Jesús va cridar un nen i el va posar en el mig dient: "Us asseguro que, si no torneu a ser com a nens, no entrareu en el regne dels cels. Per tant, qui es faci petit com aquest nen, aquest serà el més gran en el regne dels cels. (Mateu, 18)

Fa un temps Brother Guillaume va decidir començar un club "Ambra shobay raja" que significa "Tots som reis". En aquest club es pretén que els nens passin un temps de joc i lleure, una mica allunyats de la realitat que viuen; sempre hi ha una estona de jocs al principi, després alguna cosa de pintura, "sharing" el moment de compartir el seu dia a dia i un petit snack. Escoltar les seves veus explicant el que havien estat fent durant el dia és una de les experiències més impactants que he viscut: la majoria no havien pres el dinar, havien estat recollint tot el dia papers i plàstics, potser s'havien barallat amb algú. Però en el fons sempre hi ha una petita esperança, Jamal ens deia un dia: "A mi m'agrada jugar, m'agrada tot el que fem al club, però el que menys m'agrada és lluitar". Aquest lloc de Mymensingh té per a mi una cosa especial i única, es un lloc ple de vida i de vides, on cada dia pots trobar alguna nova sorpresa i on sempre m’he sentit acollida. Crec que l'enfocament que se li dóna a aquest club és del més adequat i Hanif, la persona que hi ha al càrrec d'ells, es cuida de tots com si fossin els seus propis fills, posa atenció a si els falta menjar, si necessiten alguna medicina, si tenen un lloc on dormir o si la roba que porten està massa vella i en necessiten de nova.


Pilar Agustín





diumenge, 7 de setembre del 2008

VIDA A ROMA


Fer vida i ser vida no és el mateix. És el darrer pensament que aquests dies em venien a la ment. Des del dia 1 d’agost (i després del comiat a la parròquia inoblidable el dia de Sant Ignasi) sóc a Roma, la meva destinació almenys per tres anys.

Fer vida

Sí, fer vida és adaptar-me a un nou ritme, a un nou horari, a una nova comunitat, a l’estil italià semblant al català però també amb les seves diferències. Els matins els dedico a fer un curs d’italià intensiu, de 8.30 a 12.30. Benissimo! Gairebé exhaurit del matí, dinem a les 13.00.

A les tardes he pogut descobrir l’art i la història de Roma una mica més, cada poble el seu itinerari, necessari per comprendre el passat, l’ara i el futur. D’igual manera, he recuperat l’estudi de flauta i música gràcies a un company jesuïta de Xile que viu aquí i que estudia al conservatori. Així doncs, la tarda passa volant entre la música i l’estudi de grec ja que m’he de presentar a un examen de qualificació a l’octubre per ser exempte de fer-ne dos cursos.



A les 19.00 eucaristia diària a les famoses camaretes de Sant Ignasi on va començar la redacció de les constitucions i on va morir. La nit, perdoneu, però me la reservo per a la intimitat. Només deixo intuir que la bellesa de la nit romana entre passejada i passejada, gelat i gelat, entre converses de companys d’aquí i d’allà...


Ser vida

L’horari, el què fem, l’estructura és només la façana de tot el que hom pot descobrir profundament. La comunitat de jesuïtes som 45. Tots de nacionalitats diverses: xinesa, francesa, catalana, castellana, mexicana, polonesa, alemanys, austríaca, de Magadascar... això és una riquesa de pensament, de formes culturals però a la vegada de repte comunitari. No puc deixar de nomenar dos experiències que m’han marcat estèticament i espiritualment.

a) L’èxtasi de Sta. Teresa de Bernini a la Chiesa de Sta. Maria della Vittoria
b) La conversió de St. Mateu de Caravaggio a S. Luigi dei Francesi

La mà de Jesús que assenyala, el rostre il·luminat de Mateu ja no encorbat en els seus negocis, ara l’únic negoci és l’esguard a Jesús, el tu a tu confirmat per Pere. I entremig d’aquesta confidencialitat encara roman el soroll de les monedes al damunt la taula. I la llum que travessa l’ombra del quadre.

Bé amics i amigues. Fent aquest escrit em recordava del nom del blog: GRA DE BLAT. Siguem tots plegats, des de Roma, des de qualsevol lloc gra de blat, desitgem morir per donar fruit...



Eduard López sj



PS: Non devo dire ch’il chivo italiano è meraviglioso. Ogni giorno pranzo e ceno pasta affascinantemente cucinata.