Un altre lloc al qual assistia setmanalment era a la visita a Jail Kana, la presó de Mymensingh. Hi ha un grup de presos cristians que pertanyen a minories tribals i que en molts casos estan empresonats injustament. La tasca dels germans en aquest lloc consisteix a acudir una vegada a la setmana per tenir una petita oració i comprar tot allò que puguin necessitar. No és el lloc més agradable del món, ni molt menys, però les converses mantingudes amb els presos són del més enriquidor; una de les anècdotes que més record és un pres que em deia que era molt feliç perquè la seva família el visitava, i quan li vaig preguntar cada quant em va dir una vegada a l'any. Això em va fer pensar molt, com pot ser una persona feliç perquè la seva família el visita una vegada a l'any? Això és així perquè a la majoria d'ells no els visita ningú ni tan sols una vegada a l'any. Per tant trobar algú com els germans que els visiten totes les setmanes és d'una gratitud immensa i així t'ho intentaven fer arribar.
--------------------------------------------------------------------
Una visita a les Corts (21/08/2008)
Després de dinar he pogut anar amb brother Guillaume a les Corts (Court) on alguns dels nois que visitem periòdicament a la presó estaven esperant un judici que mai no ha arribat perquè el jutge ha decidit estar de vacances.
Un gran nombre d'homes eren dins d'una mateixa habitació esperant, per les finestres enreixades els familiars poden apropar-se a parlar amb ells, i així ho hem fet nosaltres. "Onek donobaad", no deixaven de repetir aquesta frase que significa "Moltes gràcies", i encara que somreien si mires als seus ulls pots veure una gran tristesa, una tristesa que no es pot descriure en paraules però sol es pot veure mirant-se'ls directament als ulls i aquí era més fàcil que a la presó perquè les reixes permetien fins i tot el contacte físic a diferència de les de la presó en les quals gairebé ni els pots veure.
Després d'una hora o més amb ells hem començat a acomiadar-nos i algun es desesperava una mica perquè tenien expectatives posades en el judici i finalment no ha estat així. T’expliquen sobre les seves famílies, els seus fills, la seva vida abans d'entrar a la presó... però la seva confiança en Déu és immensa i és el poc que els dóna força per seguir dempeus dia rere dia.
"Quan Déu obri les portes de la presó aprendré anglès" em deia un dels més joves en sentir-me parlar en anglès amb Shoriff.
Ho han perdut pràcticament tot, en molts casos injustament pel simple fet de pertànyer a minories tribals i encara així s'esforcen per somriure i canten una cançó a la seva llengua sobre la llibertat, aquesta llibertat que tant anhelen.
I quan finalment marxem, ens donem la mà, m'agradaria ser capaç de transmetre en aquesta estreta de mans tot el que el diferent llenguatge no permet transmetre, encara que no sigui fàcil perquè en aquest país el contacte entre homes i dones segueix unes normes molt estrictes, però m'agradaria no haver d'anar-me’n i poder continuar acompanyant-los, perquè d'això tracta la vida moltes vegades, d'acompanyar els més febles i als que més ho necessiten.
----------------------------------------------------------------
Pilar Agustín
