dimarts, 24 de febrer del 2009

Rosa Miquel: llicenciada en Dret, fent la tesis.


A què et dediques?

Sóc llicenciada en Dret i actualment estic escrivint la meva tesi doctoral sobre el Dret internacional privat del contracte d'assegurança. El Dret internacional privat és la branca que s'ocupa (entre altres coses) de la determinació del dret aplicable a una situació privada internacional. Imagineu-vos que un ciutadà alemany vol assegurar el seu iot ancorat a Mallorca amb una asseguradora espanyola. Si hi hagués algun problema amb el contracte, el jutge espanyol haurà de mirar què diuen les normes de Dret internacional privat per saber quin dret serà aplicable per resoldre la controvèrsia.

Ho vas triar o va "anar sorgint"? Com?

Durant l'últim curs de la carrera vaig estar fent de becària de col·laboració en una càtedra de Dret civil de la UdL. Fins aleshores tenia molt clar que a l'acabar faria oposicions per ser jutge o secretària judicial, però la universitat “vista per dins” em va cridar molt l'atenció. Entre les nostres feines com a becaris estava participar en la redacció d'un article, i em va agradar tant que vaig decidir que les oposicions podien esperar.

On treballes ara?

Ara estic a la Lehrstuhl Zivilrecht IV, a la Universitat de Bayreuth, a Baviera. És una càtedra de Dret civil, Dret internacional privat i Dret comparat, on treballem unes catorze persones.

En què consisteix la teva feina?

A mi em van contractar bàsicament perquè donés classes de Dret espanyol, i a part hi ha la feina d'investigació. Perquè us en feu una idea, ara mateix estic acabant un petit llibre sobre Dret processal europeu. Pel mes d’abril he de tenir un article en alemany sobre les últimes novetats en Dret civil català i pel mes de maig hem de tenir a punt la nostra col·laboració en un projecte sobre la possible creació de normes uniformes de l'execució civil a nivell europeu (no us espanteu, en Dret civil només s'executa el patrimoni del deutor que no paga...). A l'agost organitzem un curs intensiu de Dret espanyol per estudiants de tota Alemanya.

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

M'agrada molt donar classe. Els estudiants alemanys (a diferència de nosaltres) estan molt actius i fan moltes preguntes. Això naturalment és tot un repte... A més aquí no s'estila la típica classe magistral. Ells esperen que vinguis a classe amb transparències, esquemes i amb dos o tres casos pràctics per fer. I res de prendre apunts: els materials, penjats a Internet! Com que mentre parlo estan comparant tota l'estona amb el seu dret, m'he de mirar el Codi civil alemany abans de cada classe, o sigui que de vegades acabem fent Dret comparat.

També m'agraden molt els congressos, i sobretot el pica-pica dels congressos, és clar!

Què és el que se't fa més difícil o dur?

El que se'm fa més dur és estar lluny de casa. Després de dos anys i mig m'he adonat que el meu dia a dia és aquí, i quan vinc a Lleida per vacances em sembla que estic de visita. És una sensació bastant estranya. També resulta bastant inquietant pensar en el meu futur professional. És dur saber que no tot depèn del meu rendiment acadèmic/professional, sinó que s'han de donar una sèrie de “conjuncions astrals” perquè quan torni trobi una plaça a la universitat.

Tens alguna anècdota?

15 d'octubre de 2006, primera classe de “Introducción al Derecho español”:

Pregunta: ¿Alguien sabe cuándo surgió aproximadamente España?
Resposta (únic estudiant que creu saber alguna cosa d'historia d'Espanya): Cuando Franco, ¿no?

Treballes per viure o vius per treballar?

Treballo per viure, però a la feina m'ho passo molt bé. I Bayreuth és una petita ciutat (78.000 habitants) on he conegut des de gent molt cosmopolita (de la universitat) a autèntica gent del camp que parla dialecte. M'encanta descobrir l'Alemanya profunda i veure com en som de semblants...

Com integres o vius la "fe" en el teu dia a dia laboral?

En realitat la meva feina és semblant a treballar en una oficina. Per mi viure la fe és fer un esforç per portar-me bé amb tothom i veure què em pot ensenyar cadascú. I no pensar tant en la “meva” carrera sinó en el que estem aprenent tot junts cada dia. De moment, aquí és fàcil. Ja veurem quan torni...


Amb la gent de la càtedra a la Volksfest (Festa Major) de Bayreuth 2007.

L’adopció dels costums dels indígenes és fonamental per a una bona integració! :)

dijous, 5 de febrer del 2009

Descripció de grup: Esplai!

Dissabtes de 16h a 18h
Nens i nenes de 6-13 anys.
Tallers, ginkames, reflexions, jocs,
excursions, esports, manualitats, teatre, música...






dimecres, 4 de febrer del 2009

El final d'una gran experiència

Asseguda en una cadira esperant el moment per embarcar, des de l’aeroport de Brussel•les, les imatges em van passant pel cap, les imatges dels moments viscuts durant aquests 6 mesos. Com m’he sentit? Què he après? Què ha significat per mi aquesta estada? Què m’espera ara quan torni a Barcelona i a Lleida? ...


Ara bé per davant de totes aquestes preguntes i plantejaments està el sentiment de satisfacció i alegria d’haver pogut tenir l’oportunitat de fer una estada en el departament d’Investigació i Desenvolupament de la Coca-Cola i sobre tot d’haver pogut conèixer les companyes de Cal Stevin (lloc on he estat vivint). Aquest sentiment d’haver aprofitat i haver tret suc a aquests mesos és prou gran... com per tenir nostàlgia i pena tot i que sí enyorança prematura de la meva vida a Brussel•les.



Podria compartir amb vosaltres quantitat d’anècdotes curioses i divertides fruit de la pluralitat i diversitat de gent en la capital europea però això ho podem deixar per quan compartim una bona tassa de xocolata amb xurros (mmmm). Així que voldria simplement transmetre-us una pregària:

http://www.catho-bruxelles.be/La-Madeleine-Jette.html (un cant) que vaig sentir en unes de les misses que vaig anar. Bàsicament anava a Sta. Magdalena (al centre) o bé a una altra parròquia prop de casa (Sagrat Cor). Intentava assistir a misses en francès o anglès tot i que de vegades no hi havia més remei que sentir-les (no seguir-les...) en flamenc. I la veritat no és fàcil ... i a més s’ha d’afegir que alguns dels ritus que seguim no es segueixen pas arreu, així que la meva cara de perduda era força comuna.


I bé, ara que ja gairebé estic embarcada i en direcció Lleida, s’apropa el moment en que reprendré el paper com a monitora de l’esplai i acabaré la carrera. Així que... fins b
en aviat! I fins la propera aventura!!!!!!

Blanca Salinas