Ser mare

Sempre he pensat que això de la vida és màgic, ara que ha arribat la Júlia no en tinc cap dubte! De sobte una personeta comença a créixer dins teu i milions d'emocions t'omplen el cap i sobretot el cor d'una energia renovada i completament diferent a qualsevol vivencia anterior. Són moments de molta alegria i tambe de certa por... ja sabeu, la incertesa de com aniran les coses és una mala companya per la nostra ment, però llavors tot va rodant i l'alegria guanya per molts punts a la por.

L'arribada de la Júlia m'ha fet replantejar alguns aspectes de la meva vida, entre ells la fe. Ara no paro de donar gràcies al de dalt per aquest regal, em sento molt afortunada i amb una conexió especial i diferent alhora, és com una etapa més íntima... disfruto de cada instant conscient que són únics i tinc la certesa que mentrestant algú cuida de nosaltres.
Suposo que poc a poc aquesta intimitat s'anirà convertint en un compartir cada cop més gran, perque estic segura que quan apareix a la teva vida algú que et necessita tant aprens a donar molt més del que mai haguessis imaginat.

Diana, del grup de joves professionals

Aprofiteu-vos de mi!!

Quan tenia 8 anys els meus pares em van apuntar a la Catequesi i a l’Esplai de St. Ignasi. D’això ja en fa 23 anys i des d’aleshores mai he deixat de rondar per la parro. Jovenívols, Confirmació, Grup de joves,... Amb els anys me l’he fet casa meva. Entre aquestes 4 parets hi he passat grans estones, hi he rigut, cantat, cridat, plorat, hi he trobat alguns dels meus millors amics, m’hi he enamorat i fins i tot, m’hi he quedat a dormir (2 vegades!!).

M’hi he sentit acollida i acompanyada i, sense dubte, això ha estat clau en el meu camí de la fe i com a Cristiana. No hagués arribat fins aquí jo sola. No déu ser per casualitat que Jesús s’envoltés de grans amics per donar els primers passos que nosaltres ara intentem seguir.

La nostra fe té una vessant personal important que cadascú ens hem d’anar treballant però la nostra fe és una fe per ser viscuda en comunitat (quan dos persones es reuneixin en nom meu, allí hi seré Jo. Mateu 18, 20). Per mi, i per molts de vosaltres, el primer esglaó de la comunitat, és la Parròquia de St. Ignasi. I en aquesta comunitat hi ha (i cal que hi segueixi havent) un lloc per als joves. Els joves som l’energia, l’empenta, la il·lusió i el futur. Dos persones molt importants per mi m’han repetit tota la vida que jo també sóc Esglèsia, jo també sóc Parròquia. Tots vosaltres, joves de St.Ignasi, també ho sou. Cal que la comunitat cuidi als seus joves però també cal que els joves participem i assumim responsabilitat dins la comunitat.

Per tot això, sempre defensaré la idea que cal mimar la presència dels joves a la parro, fer que la sentin casa seva, que s’hi sentin agust, que sentin que aquí hi tenen un lloc i que, des d’aquí, poden desenvolupar la seva missió dins de l’Església. Sense oblidar de posar també la mirada fora de la parròquia, a la realitat de la nostra ciutat i de la resta del món.

Des de fa temps, existeix a la parròquia un “Consell de joves” que representa a tots els joves de la parro amb l’objectiu de fer precisament això: treballar per i amb els joves de St. Ignasi. I, des de fa ben poc, s’ha creat la figura del coordinador de joves amb l’objectiu de donar suport al Conciliari i al Consell. Els joves heu confiat en mi per fer aquesta tasca durant un temps. Des d’aquí agraeixo aquesta confiança i em poso a la vostra disposició per tot el que us faci falta. Espero que puguem fer moltes coses junts durant aquest temps. Sabeu on em podeu trobar. No dubteu d’aprofitar-vos de mi!!

Marta

"AL MENOS DEBERÍAMOS MORIR UNA VEZ POR SEMANA"

"AL MENOS DEBERÍAMOS MORIR UNA VEZ POR SEMANA"

En aquell moment estava parlant dels transplantaments
i de la seva primera experiència durant una donació d'òrgans
sembla que es va quedar molt impactat i emocionat,
com ell mateix diu

És un d'aquests professors que a més de fer classe
et transmeten alguna cosa més
i això m'agrada
m'agrada que a més d'explicar-nos els tipus de ferides i
d'infeccions quirúrgiques ens faci confrontar-nos
amb la part més humana de la medicina i de la vida

Gràcies a Déu que hi ha professors
que saben molt bé com "perdre el temps"

Cristina Cazorla

TESTIMONI D'UNA UNIVERSITÀRIA: NÚRIA DE JORGE

Què estàs estudiant i on?

Medicina a la UB Campus Clínic

Quins canvis m'ha suposat passar del batxillerat a la universitat?
Ha sigut un canvi evident geogràfic ja que m'he hagut de traslladar a bcn, però principalment ha sigut un canvi de ritmes i d'hàbits. Passes d'un centre on els professors per tu són com un control continu de la feina que estàs fent, a ser tu el total responsable de la teva feina al dia dia. S'ha de tenir responsabilitat i "força de voluntat" per assistir a classe i treballar a casa tot el temari que t'han explicat. Bé a part d'aquest canvis també has d'aprendre a ser independent per informar-te, alimentar-te,... En definitiva tot el que definiria una vida d'etudiant d'universitat.

Què en trec de positiu d'aquest primer any a la universitat?
En trec que he après moltes coses de les assignatures, les classes, però sobretot que he après a que aquí no es pot badar. Tens segones oportunitats de cara a exàmens però aquestes segones oportuinitats sempre són més dures perquè has de sacrificar un temps que podries tenir lliure per disfrutar de l'estiu. He après per tant a espavilar-me a les primeres oportunitats.

Quin desig tinc pels propers anys?
Tinc el desig de continuar aprenent cada cop més, de conèixer coses que em sorprenguin, aprendre la pràctica de la medicina per de cara a un futur poder ajudar a altres persones. I si pogués anar als països subdesenvolupats per conèixer la realitat i alhora ajudar als més necessitats encara em faria sentir més útil tots els anys d'aquesta carrera.

Com es viu la fe a la universitat o entre els universitaris?
La veritat és que és una cosa de la qual no se'n parla massa per les aules de la universitat, per no dir gens. Parlo personalment del meu primer any i de les aules del Clínic. Ara bé, alguns temes de valors i de companyerisme sí que es comenten però mai surten paraules religioses. Penso que molts valors sí que es conserven entre els joves però queden camuflats o limitats a la minoria de joves. Jo estic animada a continuar practicant-los però és difícil si no et trobes amb algun grup o tens un compromís setmanal. Així que ara es tracta de valorar més els petits granets de sorra que surten espontanis al dia dia, que no pas tot allò que va lligat amb un compromís.

Algú m'ha enganyat?

Porto tota la setmana dormint entre 3 a 5 hores diàries, i des de divendres desviant la mirada de l’ordenador només per menjar, avui el meu cos diu prou, demà entreguem una “etapa primera” (no vull imaginar l’entrega del juny) de l’assignatura Projectes, per als que no coneixeu el funcionament de la carrera Arquitectura, simplement s’exprimeix en això, Projectes 1, Projectes 2, Projectes 3, i així fins a Projectes 10 (una per semestre,), i les altres assignatures? (els professors de Projectes ho negaran rotundament) però per desgràcia també existeixen.

Bé, aquí us poso un exemple d’una part de la feina, el projecte que realitzo consisteix en ordenar 14Ha de l’extrem sud-est del Prat, amb tot un programa llarg a complir (ja heu vist que sóc breu :P), l’organització i desenvolupament ja és al teu gust , ...el que us envio es l’assentament de la planta baixa, perquè us pugueu fer a l’idea.

Fa un parell anys érem els reis del mambo, feina excessiva, ben pagada, ara amb la crisis, entre nosaltres ens fem mal a veure a qui li surten els honoraris més barats (haurem d’aprendre de l’estil d’empresa Carrefour?), ... cap extrem és bo, hauré d’acceptar el que he triat, un estil de vida mogut si més no.

En definitiva, m’agradaria saber qui és aquest algú que m’ha enganyat?

Albert G.

El final d'una gran experiència

Asseguda en una cadira esperant el moment per embarcar, des de l’aeroport de Brussel•les, les imatges em van passant pel cap, les imatges dels moments viscuts durant aquests 6 mesos. Com m’he sentit? Què he après? Què ha significat per mi aquesta estada? Què m’espera ara quan torni a Barcelona i a Lleida? ...


Ara bé per davant de totes aquestes preguntes i plantejaments està el sentiment de satisfacció i alegria d’haver pogut tenir l’oportunitat de fer una estada en el departament d’Investigació i Desenvolupament de la Coca-Cola i sobre tot d’haver pogut conèixer les companyes de Cal Stevin (lloc on he estat vivint). Aquest sentiment d’haver aprofitat i haver tret suc a aquests mesos és prou gran... com per tenir nostàlgia i pena tot i que sí enyorança prematura de la meva vida a Brussel•les.



Podria compartir amb vosaltres quantitat d’anècdotes curioses i divertides fruit de la pluralitat i diversitat de gent en la capital europea però això ho podem deixar per quan compartim una bona tassa de xocolata amb xurros (mmmm). Així que voldria simplement transmetre-us una pregària:

http://www.catho-bruxelles.be/La-Madeleine-Jette.html (un cant) que vaig sentir en unes de les misses que vaig anar. Bàsicament anava a Sta. Magdalena (al centre) o bé a una altra parròquia prop de casa (Sagrat Cor). Intentava assistir a misses en francès o anglès tot i que de vegades no hi havia més remei que sentir-les (no seguir-les...) en flamenc. I la veritat no és fàcil ... i a més s’ha d’afegir que alguns dels ritus que seguim no es segueixen pas arreu, així que la meva cara de perduda era força comuna.

I bé, ara que ja gairebé estic embarcada i en direcció Lleida, s’apropa el moment en que reprendré el paper com a monitora de l’esplai i acabaré la carrera. Així que... fins ben aviat! I fins la propera aventura!!!!!!

Blanca Salinas

Un camí marcat per Jesús.

La incertesa que s’acostuma a tenir davant d’un full en blanc, quan has de començar a escriure una redacció, és potser la sensació que he experimentat algun cop davant la decisió de fer la confirmació.

Quan vas seguint el teu horari d’escola, d’activitats, del dia a dia és relativament fàcil anar vivint tot i el cansament i l’estrès tan famós d’avui en dia. Ens sentim segurs davant d’un planning marcat però el món de la fe és abstracte perquè no té normes, horaris, limitacions, lleis comparat amb la rutina de cada dia. Jo em sentia una mica despullada davant aquesta immensitat i a l’hora senzillesa, davant l’acolliment que et dóna Déu i a l’hora el rebuig general de la societat, davant un mar ple de dubtes damunt del qual es fa difícil caminar.


Potser aquesta mena d’inseguretat és un dels motius que em va empènyer a seguir el camí de Jesús per preparar la Confirmació. Potser aquest camí que ha quedat marcat per aquest personatge i que a l’hora és lliure per cadascú, potser aquesta seguretat davant la justícia i el bé i a l’hora inseguretat davant del triomf i les temptacions, potser aquests valors del cristianisme m’han fet fer un pas més en la meva vida com a cristiana. Igual que descric el món de Déu i la fe com a coses abstractes no marcades, descric d’una manera semblant la meva sensació davant aquest desig de continuar fent camí per l’amor, la pau, la sinceritat,...


Al principi penses que potser podries actuar igual (fent el bé) sense confirmar-te, sense reunir-te cada divendres amb un grup de joves de la teva edat per parlar, sense la necessitat de rebre la imposició de mans pel bisbe, però tot pas necessita una preparació, una maduració i un reconeixement com a mínim simbòlic. Per això espero que la Confirmació quedi marcada dins meu per la festa i la celebració però sobretot per les reflexions amb els companys i catequistes, pel compromís amb el futur de continuar treballant per la pau i així anar-se acostant mica en mica al món que va intentar aconseguir Jesús.


Es diu que cadascú té un lema, una ideologia, una religió en què creure, doncs jo escullo aquest camí perquè crec que estimant, fent un esforç per als altres, sent generosos, comprensius i moltes coses més que no es poden escriure, així crec que serem feliços. I aquest és un dels grans motius pels quals val la pena viure per mi. La felicitat no és tan lluny nostre si entre tots la procurem i la busquem, potser no serà el camí fàcil però els passos no seran en và si de veritat ho desitgem.

Núria de Jorge

Carta del rector de la parròquia als joves.

LLEIDA, octubre de 2008

Estimats joves:

L’altre dia em deien que si em podia dirigir a vosaltres ara que comencem el curs 2008-09, ho faig encantat i no sense ganes d’animar-vos. Vosaltres formeu una part important de la nostra Comunitat Cristiana Parroquial de Sant Ignasi, us estimem i us necessitem.

Us estimem per tot el que sou de vitals, inconformistes, creatius i plens d’energia imaginativa; i pels vostres valors d’entrega i fidelitat a la causa de l’evangeli de Jesús (cadascú a la seva manera!). Us estimem encara que ens porteu algun mal de cap en preguntar-nos el perquè de totes les coses, i també quan us equivoqueu (això ens passa a tots!).

Us necessitem perquè amb vosaltres podem anar avançant, sense que les coses del passat ens lliguin, i només ens ensenyin. I també perquè tots junts participem del lideratge a l’hora d’anar construint un nou futur, més fratern, més humà, més just, més solidari, menys complicat, i més com vol el vostre cor.

Endavant, amics joves! Amb les vostres activitats segur que fareu coses magnífiques, i segur que aprendreu a estimar una mica millor.

Be, i no vull passar-me de massa lletres, podeu comptar amb mi!

Gràcies: Joan Suñol Bosch, rector.

Carta des de Xile

Hola amics,

Sembla mentida, ja fa tres mesos que vaig marxar de Lleida i encara no em trobeu a faltar. Ja m’estic començant a desanimar i començo a fer-me la pel·lícula que d’aquí a tres mesos potser em “trobareu a sobrar”. Direu: “Però no havia marxat ja aquest pesat? Què fa aquí una altra vegada? No el podien aguantar una mica més de temps aquests xilens? Nosaltres l’hem aguantat cinc anys i aquests no han resistit més de sis mesos!”

En fi, el fet és que jo sí que us trobo a faltar i penso sovint en vosaltres. I no és perquè no estigui bé aquí, que consti - més aviat el contrari, estic massa bé i tot -; el que passa és que en el fons sou bona gent i això en la distància es veu més clar. Si doneu una ullada al meu àlbum de fotos comprendreu de seguida perquè estic tan bé. Però, ull!, us podríeu portar una imatge una mica incompleta...

• Si penseu que estic bé perquè estic amb 13 companys genials, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè tinc temps per fruir de les coses i treure’n tot el suc, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè Xile és un país meravellós i he pogut conèixer alguns dels seus paradisos, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè hem anat a banyar-nos a les aigües termals, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè visc en una casa de jesuïtes de l’època de les missions, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè estic ben a prop del meu germà Pere que viu i treballa a Santiago, aneu ben encaminats.
• Si penseu que estic bé perquè aviat podré visitar els meus nebots que viuen a Mendoza (Argentina), aneu ben encaminats.
  

... Però tot i anar ben encaminats faltaria encara la cosa més important, sense la qual, i us ho dic molt sincerament, tot això em donaria moltes satisfaccions, però no em donaria la felicitat que ara mateix m’omple interiorment.

I aquesta cosa tan important que dóna un color, un olor i un sabor increïble a totes les altres coses és Déu. Què us he de dir?

Aquí m’he trobat d’una forma especial amb el Déu que m’ha acompanyat durant tots aquests anys i m’ha regalat la fe i la vocació de jesuïta.

• El Déu que m’ha conduït a Lleida i m’ha posat al vostre costat perquè us estimi, perquè aprengui de vosaltres i perquè us animi a descobrir-lo i a seguir-lo també a vosaltres, no amb desgana i a mitges tintes, sinó a per totes.


• El Déu apassionant que m’omple de ganes de continuar aquesta aventura de buscar-lo i trobar-lo enmig del món.


• El Déu de Jesucrist, que m’ha estimat fins a donar la vida per mi, i això ha canviat la meva vida de dalt a baix i per sempre.


• El Déu que em convida a viure la pobresa, la compassió, la netedat de cor i la lluita per la justícia amb alegria i sentint-me profundament benaurat.

Uf! Jo mateix em quedo esgotat només de pensar-ho, però què voleu que us digui si la cosa ha anat així?

Desitjo que vosaltres pugueu fer també, a la vostra manera, la mateixa experiència de fons. De debò, quan un tasta la meravella de la nostra fe viscuda, practicada, arriscada, compromesa... no vol una altra cosa. Però això passa si ens hem gastat tots els estalvis:

si anem amb mitges tintes, rebem mitges tintes;
si posem només una part, rebem només una part;
si ens reservem un fons, no arribem al fons;
si ho vivim amb desgana i com perdonant-li la vida a Déu o al Marc o al catequista o als pares o...(“mira Déu no et queixis que fa tres mesos vaig anar un dia a missa, ja pots estar content”), rebem només desgana i poca xixa.


Rebem allò que hem donat:

si el que hem donat és poc i amb desgana, ho rebem dividit per deu;però si donem tot el que podem i ho fem sense reserves, ho rebem multiplicat per Déu.

Mireu de no desentrenar-vos i de perdre la forma espiritual. Participeu amb generositat de les catequesis, de la pregària, de la missa, del servei, dels recessos, de la vida de la comunitat, de l’acompanyament... De tot allò que la parròquia posa al vostre abast per acostar-vos més a Déu i als altres.

Així al desembre em podreu explicar com ha anat la prova i de pas trobaré una comunitat més viva i més apassionada per Jesucrist que mai!

Una abraçada a tots!

Marc.

VIDA A ROMA

Fer vida i ser vida no és el mateix. És el darrer pensament que aquests dies em venien a la ment. Des del dia 1 d’agost (i després del comiat a la parròquia inoblidable el dia de Sant Ignasi) sóc a Roma, la meva destinació almenys per tres anys.

Fer vida

Sí, fer vida és adaptar-me a un nou ritme, a un nou horari, a una nova comunitat, a l’estil italià semblant al català però també amb les seves diferències. Els matins els dedico a fer un curs d’italià intensiu, de 8.30 a 12.30. Benissimo! Gairebé exhaurit del matí, dinem a les 13.00.

A les tardes he pogut descobrir l’art i la història de Roma una mica més, cada poble el seu itinerari, necessari per comprendre el passat, l’ara i el futur. D’igual manera, he recuperat l’estudi de flauta i música gràcies a un company jesuïta de Xile que viu aquí i que estudia al conservatori. Així doncs, la tarda passa volant entre la música i l’estudi de grec ja que m’he de presentar a un examen de qualificació a l’octubre per ser exempte de fer-ne dos cursos.

A les 19.00 eucaristia diària a les famoses camaretes de Sant Ignasi on va començar la redacció de les constitucions i on va morir. La nit, perdoneu, però me la reservo per a la intimitat. Només deixo intuir que la bellesa de la nit romana entre passejada i passejada, gelat i gelat, entre converses de companys d’aquí i d’allà...

Ser vida

L’horari, el què fem, l’estructura és només la façana de tot el que hom pot descobrir profundament. La comunitat de jesuïtes som 45. Tots de nacionalitats diverses: xinesa, francesa, catalana, castellana, mexicana, polonesa, alemanys, austríaca, de Magadascar... això és una riquesa de pensament, de formes culturals però a la vegada de repte comunitari. No puc deixar de nomenar dos experiències que m’han marcat estèticament i espiritualment.

a) L’èxtasi de Sta. Teresa de Bernini a la Chiesa de Sta. Maria della Vittoria
b) La conversió de St. Mateu de Caravaggio a S. Luigi dei Francesi

La mà de Jesús que assenyala, el rostre il·luminat de Mateu ja no encorbat en els seus negocis, ara l’únic negoci és l’esguard a Jesús, el tu a tu confirmat per Pere. I entremig d’aquesta confidencialitat encara roman el soroll de les monedes al damunt la taula. I la llum que travessa l’ombra del quadre.

Bé amics i amigues. Fent aquest escrit em recordava del nom del blog: GRA DE BLAT. Siguem tots plegats, des de Roma, des de qualsevol lloc gra de blat, desitgem morir per donar fruit...

Eduard López sj

PS: Non devo dire ch’il chivo italiano è meraviglioso. Ogni giorno pranzo e ceno pasta affascinantemente cucinata.

Notícies des de Brussel·les!

Quan era petita sempre m’agradava veure'm com la típica “executiva” anant a una empresa a fer recerca, pensava que segurament cada dia “descobria” coses interessants. Doncs bé, a la carrera que estic fent, Ciència i Tecnologia dels aliments, hi ha l’oportunitat de fer practiques a l’empresa i jo vaig triar fer-les fora per tal de veure com es treballa en un altre país alhora que veure i viure com funciona a grans trets el treball a l’empresa (sense aspirar a la imatge de noia executiva,…que no s’adiu gaire amb el meu tarannà). Desprès d’uns mesos vaig tenir destinació: departament d’Investigació i Desenvolupament de la Coca-Cola per 6 mesos.

En el moment que va ser definitiu el lloc on faria les practiques va ser quan realment me’n vaig adonar que durant 6 mesos: res d’estar amb la família, res d’esplai, res de vida a la parròquia, res de viure el bon temps de Lleida, res de … res d’això per passar a tenir l’oportunitat d’adaptar-me a viure en un altre àmbit. Ja sabia que al principi em sentiria com un peixet que el canvien de peixera i deixa de tenir la seva alga preferida, el seu racó per pensar, els peixos amics,… per passar a tenir tota una peixera per conèixer. Ara em trobo en aquesta fase, el que es diria en el mon d’activitats de lleure “descoberta de l’entorn” i per tant recerca també d’un racó on anar a parar el diumenge a missa, un lloc per anar a córrer, vincles de coneguts, etc etc.

L’esperança és el que regeix cada dia i el que em fa tirar endavant i aprofitar aquesta “oportunitat”, que malgrat moltes vegades em costa apreciar ha estat a mi qui m’ha tocat i per tant és quasi una obligació treure’n el màxim suc possible.

Per últim us vull dir a tots JOVES DE SANT IGNASI que aquí estic passi el que passi i que aviat tornaré amb les piles Salines carregades…

Per cert per a mes noticies: http://macedoniablanca.blogspot.com/

Una abraçada!

Blanca Salinas i Roca

Hola xicotets!

Estic a punt de començar el mes d'Exercicis Espirituals.
Sí, allò que fem durant unes horetes a la Mitjana durant el cap de setmana, doncs durant trenta dies i sense dir ni mu. Com diu la Txaro, després hauré de fer classes de logopèdia.

Quan anavem pel desert d'Atacama, el guia italià que ens acompanyava va dir en un moment donat: "és increible cuanta vida hay en el desierto!". Nosaltres tendim a pensar que al desert no hi ha vida, per`po res més allunyat de la realitat. El desert és ple d'animalets, animalots i animalats, ple d'herbetes i herbotes, ple d'aigua, sí d'aigua... Però s'ha de saber buscar, el lloc, el moment, el temps, s'ha de tenir la paciència necessària que demana el desert.

Doncs amb el silenci passa com amb el desert, està ple de sons, paraules, música, sorolls, històries, sentiments, però ben ple, ple a vessar, insospitadament ple. Me'n vaig al silenci i espero tenir prou coratge com per treure'm els taps.

Pregueu perquè li faci més lloc a Déu a la meva vida i perquè m'atreveixi a compartir-la més a fons amb tots vosaltres.

Mentrestant podeu mirar l'àlbum de fotos actualitzat.

Una forta abraçada,

Marc Vilarassau

Entrevista: Cristina Cazorla!!

PRESENTACIÓ

¡Bones!

Me llamo Cristina Cazorla Sánchez, pero cada uno me llama como más le gusta: Cris!! Cris Cazor!!! Cazorla!!. Otros se creen muy originales y me cantan la canción de: “María Cristina me quiere gobernar…”.

Tengo 19 años y estudio medicina en Lleida, donde resido durante el curso a pesar de ser eldense* de pura raza. Y ustedes se preguntarán: ¿Qué hace una eldense como tú en una Lleida como esta? La razón es que no pude entrar a estudiar medicina cerca de casa, así que fui donde tuve plaza.

*Eldense: dícese de aquella persona nacida en Elda. Elda: localidad situada en la provincia de Alicante de aprox. 55.289 habitantes según el censo de 2007. Su principal industria es y ha sido siempre el calzado. A su gente se la conoce por su forma de hablar “como cantando” y porque la terminación “-ico” se usa muy a menudo. Ejemplo: “me voy a dar un paseico”. Los eldenses adoran sus fiestas de “Moros y Cristianos” y las barracas de la fiesta mayor en Septiembre.

¿Qué me gusta, me apasiona,…? Pues me gusta la gente en general y los niños y los viejecitos en particular, las berenjenas y la paella de mi abuelita, el deporte (más concretamente los deportes de agua, de raqueta y cualquier tipo de baile), conducir, la música, conocer personas, historias y lugares, hacer fotos y vídeos, la playa y la montaña, estudiar pa’ ser “matasanos”, salir de fiesta, ver pelis, aprovechar al máximo los días, estar activa para sentirme viva, leer, sorprender y que me sorprendan, las misas de Sant Ignasi a las 20’30 de la tarde, vivir en Lleida, reír por todo, aprender y enseñar, etc.

Me considero una persona inquieta, risueña, despistada a veces y demasiado independiente otras, activa, ocupada y preocupada por la vida de la gente, con mal genio, exceso de orgullo y de impulsividad, ilusionada, extrovertida y… bueno, creo que así os hacéis una idea, no?¿

QUINA VINCULACIÓ TENS AMB LA PARRO?

Pues mi contacto con la parro fue a través de una religiosa que había conocido a Marc V. en algunos encuentros y que tenía buen recuerdo de él. Me informó de que él estaba en Lleida, así que me decidí a encontrarlo. Una vez lo localicé me interesé por las actividades de los jóvenes y me presentó a una de las responsables del “grup de joves”. Así que empecé a ir con ellos a la Mariana los sábados por la mañana y poco después también me añadí a la misa de jóvenes de los sábados por la tarde. Desde que empecé a vivir en Lleida echaba en falta estar vinculada a una parroquia y también un grupo de vida, ya que en Elda participaba en estas cosas.

Tras unos meses de “experiencia Ignaciana” (jaja…) me siento muy a gusto conmigo misma y con toda la gente que allí he conocido. Este curso que empieza llevaré un grupillo de niños en su preparación para la primera comunión. Estoy ilusionada con la idea.

COM DESCRIURIES LA PARRÒQUIA?

¿Lo que más me gusta de la parroquia? Sin lugar a dudas es la “entrada-patio de plantas”. ¡Me encantó la primera vez que la vi! De hecho, creo que si no me hubieran dicho que era una parroquia, me hubiera pasado de sapercibida. Creo que se camufla perfectamente dentro del paisaje urbano.

Aparte de esto, me llama la atención su… ¡parece una casa normal, no una parroquia!, jaja… y sobretodo la gente que por allí pasa, más concretamente el grupo de jóvenes, que es con el que más contacto he tenido. Me parece que es un auténtico “mesclaico” (nótense mis raíces eldenses) de personalidades. Cada uno es muy diferente a otro, pero la compenetración entre todos es perfecta. Todos tienen su función dentro del equipo y cosas que aportar a los demás. Me parece muy enrriquecedor. Además también me encanta su manera de vivir la fe. Son lo que siempre he considerado que debía ser yo misma: “jóvenes cristianos”. Con esto quiero decir que no por ser cristianos dejan de ser jóvenes y no por ser jóvenes dejan de ser cristianos. También admiro su espíritu crítico y su empeño por hacer las cosas lo mejor posible (bien con sus niños en el esplai, la confirmación, con la web de la parro, el blog, el coro, etc.). Nada de medias tintas. Por eso opino que son un buen testimonio para otros jóvenes, niños y para los no tan jóvenes.

Lo que también me gusta mucho es el… ¿estilo?, ¿carisma?... no sé bien cómo llamarlo, ese “algo” de los jesuitas. Su sencillez, su manera de orar y de vivir según la palabra, su preocupación por la vida de las personas de su comunidad y su implicación, son algunas de las cualidades que destacaría en esta gente.

QUIN CONSELL LI DONARIES A LA RESTA DE JOVES PARROQUIANS?

Y bueno… por aquí pone que podría dar algún consejo, pero no se me ocurre ninguna frase interesante. Lo único que me sale ahora es dar las gracias porque ya me siento parte de vosotros y decir, como la canción: “… por eso estamos aquí, laralara, conmigo puedes contar laralara…”.

Arreveure!!

Cris de Elda forever and ever my friends.

DESERT

Des del desert d'Atacama, a 1500 Km de Santiago, en un paisatge lunar, impossible, us tinc molt presents i us convido a que doneu un cop d'ull a unes quantes fotos en el següent album web:
http://picasaweb.google.es/mvilarassau

Ja veureu quina meravella!

Us tindré molt present durant la ruta i les colònies.

Marc Vilarassau.

La missa de dissabte

De vegades no ens adonem de la sort que tenim. Últimament m'he trobat un munt de persones que em comenten que troben a faltar una missa més adaptada als joves, un lloc de trobada o uns diumenges més en sintonia amb el que creuen. No cal que les misses siguin un espectacle per tal de que els joves hi vagin, això està clar. Però sí que és cert que petits detalls fan que un mateix espai o moment es puguin viure d'una forma més propera.

Primer de tot... el fet de saber que t'hi trobaràs gent coneguda, gent de la teva edat i també gent d'edats diferents, gent que estimes o gent amb qui comparteixes alguna que altra cosa. Suposo que això depèn de la persona, però jo penso que... qui més qui menys, tothom vol sentir-se "a gust" a casa seva. La fe, almenys per mi, no té consistència si tan sols la guardes per tu i si tan sols la vius en solitari... i tenir l'oportunitat de compartir aquestes estones, com qui comparteix un cafè o una estona al sofà, amb gent que t'aprecies... és una gran sort! Suposo que per això després de missa sempre fem alguna que altra cosa!

Després, el fet de la música, les lectures, el cantar, el estar cinc minuts abans, la preparació. És un peix que es mossega la cua. A mesura que participes i t'impliques en les coses, en la missa en aquest cas, ho vas vivint d'una forma més integrada i ho fas més "teu", una part de tu. I a mesura que ho fas una part de tu, també t'impliques i participes més. Una de les coses que més m'agrada de les misses de sant ignasi, al menys com ho he viscut jo, és que no es tanquen les portes. Si vols tocar i cantar, tan sols has de dir-ho i se't farà un lloc. Si vols llegir, el Josep estarà més que encantat. Si vos ajudar a donar el pà el Hermano et somriurà i si simplement vens a saludar el proper dia seuràs entre nosaltres!

I finalment... els petits detalls: l'Hermano tenint cura de les flors, els ciris... que tot estigui preparat... les homilies amb aplicacions actuals, la gent que prepara les coses i queda desapercebuda: el power point, els cants de cada setmana, les lectures, els avisos parroquials,... i la gent que no coneixes de res, però que setmana rere setmana te'ls trobes allà i et somriuen quan te'ls trobes pel carrer...

Bé, després d'aquest "rollazo" us deixo amb un video patillero d'aquest dissabte,... per a que rieu una estoneta... i espero que ens veiem a missa!!

Txaro R.

Entrevista: Anna Miquel!

PRESENTACIÓ
A veure... què em presenti? Em dic Anna, o potser hauria de dir.... hola, bones, sóc l'Anna Miquel... Sóc una noia ben normal. Tinc 26 anys. M'agrada riure, cantar, escoltar música, sobretot si és en directe, xerrar, anar d'excursió, veure la gent que m'estimo, saber com estan, saber que ells i elles saben que poden comptar amb mi. Comptar amb ells i elles.

M'agrada la cervesa... sobretot si és sant miquel, m'agrada fer mandres al llit pel matí, m'encanten les plantes, tot i que se'm moren quasi totes... un amor impossible... així que ara no cuido jo les plantes, si no la meva companya de pis... jo només els canto alguna canço de tant en tant...més... sóc força despistada i encara sóc bastant poruga. Bé... crec que amb això es veu bastant com sóc, no?

Un parellet de coses més.... treballo com a mestra, això és important per mi, m'hi estic esforçant molt...: sóc tutora de 4t de primària en un escola pública del barri del Clot de Barcelona... el millor grup que m'haguès pogut tocar en aquesta loteria de destinacions en la que entres per ser mestra, a més, durant un parell d'hores a la setmana també puc exercir la meva especialitat: educació especial.

QUINA VINCULACIÓ VAS TENIR AMB LA PARROX?

Jo a la parrox vaig entrar com a nena de l'esplai. Primer vaig ser una d'aquelles nenes que venen un parell de dies i se'n van. Era a 5è de primària. Un parell d'anys més tard em vaig apuntar a les colònies i ja no ho vaig poder deixar. Vaig estar a "Jovenívols", al grup de confirmació, i fins i tot al grup de les "nenes" després que es confrimessin.

Mentre estava en el grup de confirmació em vaig començar a vincular a l'esplai on vaig ser monitora, i uns anys després corresponsable amb l'Anna. En aquell temps vaig aprendre a tocar la guitarra i també anava a la missa d'infants a cantar aquelles cançons que, a força de repetir-les, anaven sortint amb la veu al micro del Joan Suñol. En aquells dies estava força implicada en la dinàmica de joves i procurava no perdre'm ni una sortida, ni un recès... m'encantaven, fins i tot vam muntar pasqües al Claver...jejje... abans que fossin tan populars!

QUIN RECORD ET QUEDA DE LA PARRÒQUIA?
De la parròquia en tinc un record molt i molt dolç. M'he sentit molt estimada i acceptada aquí... i això sempre pesa en el cor. De fet, malgrat que ara ja faci 5 anys que he marxat, encara ara sento que la meva parròquia, aquella en la que estic arrelada malgrat hi hagi milers de km enmig... és la de st ignasi...

Crec que és el record d'una bona part de la meva adolescència... el record més fort que porto amb mi és la FORÇA per fer les coses, les ganes... a tots els nivells... i la importància del FONS a l'hora de fer-les. Recordo el meu grup de jovenívols, les reunions inacavables de valoració d'esplai, dies de batuda, colònies, reunions de coordinadora parroquial, reunions al CEC, trobada d'infants de Lleida, recessos, sobretot el cap que em quedava després d'aquests, estones amb la guitarra al costat de la piscina de la Blanca... buff... Però sobretot, sobretot... recordo persones, testimonis increibles de vides viscudes a fons.

COM HI PARTICIPES ACTUALMENT?
Actualment... i ja fa uns anys... sóc corresponsal a la ciutat de Barcelona, jejej,... escampant arreu on vaig tot allò que vaig aprendre aquí: els neguits, les certeses, els dubtes, les alegries... i allà on sóc segueixo intentant crèixer. A la parrox.. ara participo en festes "importants?", participo de les eucaristies quan estic per Lleida... i poca cosa més.

QUIN CONSELL LI DONARIES A LA RESTA DE JOVES PARROQUIANS?
Consell? bufff... no sóc gaire bona donant consells... jo el que faria amb els joves parroquians és anar a fer un beuret amb ells... que molt em sembla que ja en coneixeria a pocs...

moltes gràcies Anna!

La MeVa CaRta De PReSeNtaCio

Hola, me llamo Aina y hace 4 dias que no bebo...

Es broma!

LA Txaro em va recomanar que escrigues alguna coseta, ja que tot i que molts de vosltres ja me coneixeu hi ha gent que encara no.

Doncs bé, em dic Aina. Actualment estudio 2on d'infermeria a la UdL i sóc encarregada al Telepizza ( de ahi la foto, es el dia de Carnaval a les 3 del matí, havia de tancar la botiga i estava morta, així que em va donar per fer una mica el tonto... ;p)

La meva relació amb la Parroquia?

Uff! Basicament els meus pares porten allí des dels 15 anys ( a més son els que van començar tot aquest moviment dels Joves, així que els hi estic molt agraïda! ). Jo he nascut allí. Fa 20 anys que la Parro es la meva segona casa. I no recordo la meva primera vegada. Tinc records del primer any de catequesi ( tenia 6 anyets ), dels meus monitors de l'Esplai ( Blanca Aixala, Ferran, Miqui, MAite, Xavi de la Fuente, entre molts altres! ), els dos anys patilleros de SIEC ( nomes erem 6 persones!! I amb el Santi de monitor!! ), Jovenivols ( MArta, Victor, Samu, MAria... os di mucho el coñazo? ) I el millor de tots, quan van venir una nit d'estiu a casa meva els monitors de l'esplai i em van dir si volia entrar de premonitora... Em vaig sentir supercontenta! Tenia moltíssimes agnes, sobretot de poder fer alguna cosa mes que no fos anar "d'alumna", volia cooperar, donar lo maxim de mi, fer que els nens s'endiguessin tants bons records com jo de la seva infancia, i a més que volguessin seguir caminant per la parroquia amb les mateixes ganes que hi tinc jo...

Bé, evidentment era un somni, tot i que espero que durant el temps que he estat monitora de l'Esplai hagi deixat almenys una petita marca en la vida d'algun nen.

I ara us preguntareu, aaahhh molt be, pero i ara? ara que fas? On ets?

Doncs bé, actualment em trobo formant part del grup dels Sense Grup. Estic una mica de bolet alli al mig, no tinc cap responsabilitat, ni cap objectiu que complir, ni activitats que planificar. Pero espero que no duri gaire mes temps, ja que el mono de parroquia comença a ser ja una mica insuportable... Per sort formaré part de la COmissió de Joves i us prometo que m'hi esforçaré al màxim per fer que la parroquia us doni tants bons records com els que tinc jo!

En fi, espero que no us hagi estat gaire rollo llegir tot això i q us animeu a escriure!

Un petonet,

Aina Sans.

La primera vegada...

Encara ara, si tanco els ulls fen fort i faig una mica de memòria, puc recordar gairebé de manera perfecta com va ser aquell dia per mi.

Fou ara fa 4 anys, ni més ni menys, un dissabte del mes d’abril tal com avui, quan em trobava enmig d’un dinar familiar. Després de menjar i acabant ja la sobretaula usual, vaig anar cap a la meva mare, i a cau d’orella sense que ningú més ho poguès sentir, vaig xiuxiuejar-li si ja era hora, fent tots els esforços del món per aparentar serenor i pau quan, en realitat, ja sabia que tothom havia vist cosa estranya en mi durant aquelles hores anteriors. I el cas és que sí; certament estava moooorta de nervis!

Aleshores, ella em dedicà un somriure, i sense dir res més, s’aixecà i totes dues vam pujar al cotxe. No sé dir si van ser cinc minuts o deu, doncs sols em venen al cap els centenars de preguntes que li vaig estar fent: "Què són bona gent?", "Què he de fer jo?", "I si ningú parla amb mi?", "Què m’acompanyaràs fins a la porta?", "I cap on he d’anar un cop allí?"...

I d’aquesta manera semblava que no callaria mai més preguntant i tornant a preguntar altra vegada el mateix, però en estar davant d’aquella reixa vermella que deixava entreveure la porta, vaig callar de cop. I que n’era de gran tot d’alló... tremolor a les cames... vinga va Andrea, sigues valenta... i cap a dins!

De sobte em vaig trobar en una gran sala amb cadires de pala de colors, i el més important, amb una quinzena de cares somrients. De seguida van començar les preguntes aquelles de "A quin insti vas? Ah si? Que coneixes a la nosequantos? Agh! No li diguis que la conec eh?".

Tot plegat, va fer que aquell es convertís en un moment inoblidable que espero dur per sempre més amb mi...

I si. Aquest va ser el meu primer dia a la parròquia; i el que em fa més gràcia de tot, es que en aquell moment d’ara fa quatre anys, era incapaç d’imagina-me que podria arribar a fer d’un lloc deconegut, casa meva també.

Així que – potser una mica endarrerides, que hi farem!- us dono gràcies a tots per aquella benvinguda!

;)

I tu, com va ser el teu primer dia?

Andrea Badia.