El cap de setmana del 21 i 22 de desembre, com ja és tradicional en el grup de post-confirmació, vam fer el recés de Nadal del grup. El resultat en va ser la creació d’una recepta que voldríem compartir amb vosaltres i animar-vos a provar-la de fer.
<<El primer que hem d’agafar per fer aquesta recepta és la massa mare. Aquella massa que s’ha anat fent al llarg dels anys, que ens fonamenta, que ens fa ser qui som, allò que estimem més i el que no ens agrada tant. Aquesta massa som cadascú de nosaltres, amb els nostres estats d’ànim, les nostres alegries i tristeses, les nostres vivències i experiències acumulades durant tot l’any des del recés anterior. Perquè el secret d’una bona massa mare és anar-ne guardant sempre per poder-la reproduir i així poder fer més pastissos i garantir-ne una bona qualitat.
En segon lloc, caldrà posar-hi farina per reproduir aquesta massa. La farina és allò que li dóna consistència, que li donarà cos i tota l’essència del pastís. La marca de la farina no és massa important ni tampoc la seva mesura, però sí com s’introdueix: tota de cop podria donar lloc a un pastís que atipés massa, d’aquells que amb un tros petit ja en tens i no els pots gaudir; tot i que ficar-la molt a poc a poc pot fer que el pastís no tingui cos. Em sembla que d’aquesta farina en tenim tots per casa –i si no en tenim, cal pensar a anotar-la a la llista de la compra, que serveix per moltes receptes- és diu Bíblia.
Ara que tenim el bescuit definit caldrà preparar el farciment que li doni gust. Normalment li ficaríem espècies, fruites o xocolata, però en el nostre pastís hi vam ficar unes culleradetes de Maria, un pensament de Zacaries, un polsim de David i d’Uries, una miqueta d’Herodes (poquet! només per donar-li gust) i tot plegat ho reguem amb un bon raig de Michel Quoist.
A més a més, el podem decorar perquè quedi ben llustrós per fora: uns acudits sobre indis, cigonyes i leperos (aquests no poden faltar!), recitals de literatura, xocolata desfeta amb melindros, benediccions sobre rodes i càlculs d’enginyeria avançada sobre plans inclinats, no siguem garrepes en la decoració! Són d’aquestes decoracions beneficioses per la salut, no porten cap kilocaloria de més i t’ajuden a cremar-ne amb totes les riallades que fas!
I per últim, la guinda, la cirereta, allò que fa especial aquest pastís: Déu. No és un complement ni una excusa, sinó el que fa que el pastís tingui sentit, el que el fa necessari.
Tots aquests ingredients es posen al forn de Tarrés, durant dos dies, amb moments d’espera, de pregària i de silenci i ja estarà llest per menjar-se’l, això sí, cal tenir en compte que no és només un pastís per un mateix, sinó que s’ha de repartir a quanta més gent millor.
Suggeriment de presentació: servir sempre amb un somriure, s’ha comprovat que el seu gust canvia si no és així.>>
Ah! Ens n’oblidàvem de dir-vos-ho! Molt important guardar una mica d’aquesta nova massa per l’any que ve, perquè si no ho fèiem... com podríem fer un nou pastís?
David del Blanco Catalán
