dimarts, 27 d’octubre del 2009

TESTIMONI D'UNA UNIVERSITÀRIA: NÚRIA DE JORGE

Què estàs estudiant i on?
Medicina a la UB Campus Clínic

Quins canvis m'ha suposat passar del batxillerat a la universitat?
Ha sigut un canvi evident geogràfic ja que m'he hagut de traslladar a bcn, però principalment ha sigut un canvi de ritmes i d'hàbits. Passes d'un centre on els professors per tu són com un control continu de la feina que estàs fent, a ser tu el total responsable de la teva feina al dia dia. S'ha de tenir responsabilitat i "força de voluntat" per assistir a classe i treballar a casa tot el temari que t'han explicat. Bé a part d'aquest canvis també has d'aprendre a ser independent per informar-te, alimentar-te,... En definitiva tot el que definiria una vida d'etudiant d'universitat.

Què en trec de positiu d'aquest primer any a la universitat?
En trec que he après moltes coses de les assignatures, les classes, però sobretot que he après a que aquí no es pot badar. Tens segones oportunitats de cara a exàmens però aquestes segones oportuinitats sempre són més dures perquè has de sacrificar un temps que podries tenir lliure per disfrutar de l'estiu. He après per tant a espavilar-me a les primeres oportunitats.

Quin desig tinc pels propers anys?
Tinc el desig de continuar aprenent cada cop més, de conèixer coses que em sorprenguin, aprendre la pràctica de la medicina per de cara a un futur poder ajudar a altres persones. I si pogués anar als països subdesenvolupats per conèixer la realitat i alhora ajudar als més necessitats encara em faria sentir més útil tots els anys d'aquesta carrera.

Com es viu la fe a la universitat o entre els universitaris?
La veritat és que és una cosa de la qual no se'n parla massa per les aules de la universitat, per no dir gens. Parlo personalment del meu primer any i de les aules del Clínic. Ara bé, alguns temes de valors i de companyerisme sí que es comenten però mai surten paraules religioses. Penso que molts valors sí que es conserven entre els joves però queden camuflats o limitats a la minoria de joves. Jo estic animada a continuar practicant-los però és difícil si no et trobes amb algun grup o tens un compromís setmanal. Així que ara es tracta de valorar més els petits granets de sorra que surten espontanis al dia dia, que no pas tot allò que va lligat amb un compromís.

divendres, 16 d’octubre del 2009

dijous, 15 d’octubre del 2009

PREPAREM IL·LUSIONATS EL NOU CURS D'ESPLAI I JOVENÍVOLS

(a la fotografia falta el consiliari, Marc Vilarassau)

El diumenge 11 d’octubre, tots els monitors d’Esplai i Jovenívols vam reunir-nos al Col·legi Claver. L’objectiu? Fer una jornada intensiva de preparació de les activitats per als infants i joves de l’Esplai i Jovenívols: pensant centres d’interès, decidint quines activitats poden ser més apropiades, coordinant-nos monitors de grans i de petits, motivant-nos per tal de poder transmetre la il·lusió a qui s’apunti...

La valoració? Els equips de monitors ja estem llestos i amb ganes. El dia de programació va ser molt profitós i ens va permetre tenir les activitats ja decidides, els caps de setmana d'excursions ja fixats i el cap ple d'idees entusiastes per poder realitzar.

L’esperança? Que ningú d’entre 6 i 16 anys es perdi l’oportunitat de trobar un grup de la parròquia que li escaigui, amb qui divertir-se els dissabtes i compartir riures i converses; que molts nens i nenes, nois i noies puguin gaudir del projecte que pels monitors ja fa unes setmanes que ha començat... però que només començarà a prendre forma i sentit a partir d’aquest dissabte dia 17 d’octubre, data d’inici de curs per a l’Esplai i Jovenívols de la Parròquia de St. Ignasi.

L’equip de monitors

dimarts, 13 d’octubre del 2009

PREGÀRIA DEL MONITOR AL INICI DE CURS

Senyor Jesús:
De nou estic davant teu obrint la porta del nous curs.
M’has donat uns nois i noies. Gràcies.

Cal que segueixin el camí que et té a tu com a fita.
M’has posat davant d’ells.
Però saps prou bé que no seré pas jo qui els encamini.
No sóc pas ningú per a fer-ho.
Únicament ho pots fer tu.

Jo tan sols puc oferir-te els meus ulls foscos.
Amb ells pots mostrar la teva llum.
Puc oferir-te les meves orelles,
per a escoltar junts les coses de la seva adolescència!
Puc oferir-te també, si vols, les meves mans
per a agafar-los i tibar-los quan es cansin de seguir el camí.
Si la necessites, també et cedeixo la meva boca
perquè els diguis... els diguis el que vulguis, Senyor.
Definitivament et dono tot el meu jo.

Però no facis de mi un científic de la fe.
Fes-me, més aviat, un veritable amic seu,
i així seré també més amic teu.
Que vegin que jo t’estimo.
Que vegin que sóc feliç estimant-te.
Que vegin que tinc necessitat de tu.

Fes que prediqui més amb l’exemple
que no pas amb paraules i frases.
Tan sols et puc dir, com sant Francesc,
que facis de mi un instrument de la teva pau.
Sí, Senyor, em poso com a instrument,
perquè puguis treballar la fe
d’aquests que m’has encomanat.
Que així sigui.



Ramon Mª Serchs Santamaria

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Tan sols és un altre maó al mur

The Wall és un treball de culte, una explosió musical combinada amb imatges reals, fantasies animades i una càrrega emocional d’una forma sublim. Tot això per captar la dura lluita entre el món interior i l’exterior que viu el seu protagonista, Pink. La mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial, la repressió a l’escola, la sobreprotecció per part de la seva mare, els fracassos sentimentals, la fama com a estrella de rock i les drogues fan que poc a poc comenci la construcció del mur (The Wall, el títol de l’àlbum). Cada maó representa els traumes que Pink va experimentant al llarg de la seva vida i que a la llarga formem la paret que aïlla la seva bogeria amb el món real. Aquest mur mental convertirà a Pink en un personatge ple de ràbia i odi, però a la vegada amb un Pink desprotegit i dèbil.

El primer i més important dels maons és la mort del seu pare quan ell encara era un nen. Però la repressió que rep a l’escola és, també, un maó amb un pes considerable (representat a la part 2 de la cançó Another Brick in the Wall i molt famosa pel seu We don't need no education). L’educació, en aquella època, estava basada amb la repetició del que deia el professor. Els càstigs físics eren freqüents i el pensament lliure era castigat i mal vist.



Ara, amb el nou pla d’estudis, anem cap a l’altre extrem, cap a la llibertat elevada al màxim exponent pel que fa a les noves metodologies de l’aprenentatge, però alhora “disfressada” amb les obligacions que tenen els estudiants si volen aprovar.

D’alguna manera els extrems es toquen i com diu un proverbi anglès: “Massa a l’est, és oest”. Potser ha arribat l’hora de tornar a cantar: We don't need no education.




Xavi Garcia

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Inundacions India

Pannur es una aldea situada al Sur de la India, en el Estado de Karnataka. Es una región con un alto porcentaje de intocables (descastados en la sociedad india) y profundamente pobre. Su principal medio de subsistencia es el cultivo de arroz. Aprovechan las aguas del río Tunga Badra, que cruza el distrito de Raichur.

Durante los últimos cuatro días ha estado lloviendo intensamente en la zona, y las aguas del Tunga Badra se han desbordado. El nivel del agua ha crecido unos cuatro metros por encima del caudal del río, inundando por entero el pueblo de Pannur. La parroquia de los jesuitas está prácticamente sumergida, y las casas de los alrededores están gravemente dañadas. En todas las 212 casas de Pannur hay daños de distinta gravedad, y la gente se ha trasladado acampando en la parte alta del dispensario que se está construyendo en el pueblo. Lo peor al estar rodeados de agua es el riesgo de serpientes: ya son cinco las personas que han sido mordidas por cobras, una de las cuales está en estado grave.

Las aguas de las inundaciones se elevaron de noche a una velocidad vertiginosa, que causó el pánico en todas partes. La gente salió precipitadamente llevando todo aquello que podían transportar a una zona menos peligrosa. En el traslado han perdido la mayor parte de sus bienes, devastados por la fuerza de las aguas. La situación es especialmente grave en las mujeres y niños: no tienen ropa para cambiarse ni mucho menos alimento que sacie su hambre. En medio de tanta desolación, una mujer dio a luz a un bebé en una esquina del dispensario, que la gente del lugar acondicionó de la mejor manera posible.

Desde hace dos días el acceso a Pannur es totalmente imposible y está aislado del resto del mundo. No hay electricidad, agua potable, alimento ni refugio apropiado para su gente. Hasta hoy ningún organismo gubernamental se ha acercado o ha iniciado ningún programa de ayuda. Algunos jesuitas de Manvi, a 18 kilómetros, han conseguido llegar a pie andando durante tres kilómetros de difícil recorrido, llevando todo lo que podía ser trasladado sobre unos hombros. El Padre Ambrosse D’Souza, párroco de la misión de Pannur, está organizando las labores humanitarias en la zona tras estar dos días y medio encerrado en su casa debido al nivel del agua.
En los alrededores la situación no es menos dramática. La vecina aldea de Huligunchi está completamente inundada, con 55 casas sumergidas en el agua. La gente ha escapado y está en los tejados pasando hambre. Como el agua de la inundación los rodeó de noche, solamente han tenido tiempo de salvarse a sí mismos olvidándolo todo. Han perdido todas las cabezas de ganado y tres hombres han muerto. Otras aldeas cercanas, como Ramathnal, Chitralli, Gonavara, Yadiwala, Hedignal, Yeddoldoddi, Chikalparvi, Iynoor, Pul Parmesh Dinni están bajo el peso de las aguas.
El Gobierno en Karnataka está desbordado. Ningún alimento, ninguna agua, ninguna ropa, ninguna medicina ha alcanzado estos pueblos. Son pueblos con población principalmente intocable. Esto es lo más grave y que dificulta su lucha por la supervivencia. El gobierno piensa o quiere dar la impresión de que nada serio ha ocurrido en estos pueblos. No ha dado ningún paso para evaluar las pérdidas económicas y humanas en la zona.

Se necesita alimento, ropa y medicinas para esta gente. Todos los voluntarios disponibles están en la zona trabajando sin descanso, y algunos niños se les han unido en la tarea. El Padre Eric Mathias acampa con su equipo en Pannur para dar alguna esperanza a la gente y coordinar a los voluntarios. Las profesoras del vecino colegio de jesuitas de St. Xavier han donado sus propios saris y otros artículos para los damnificados por la catástrofe.

La gente del pueblo alberga la esperanza de recibir ayuda desde España, pues todos los veranos viaja allí un grupo de voluntarios de la Universidad de Comillas. En ese sentido, cualquier aportación que usted mismo o cualquiera que usted conozca pueda hacer llegar será aceptada con gratitud y distribuida lo más rapidamente posible a la población local.

Ahora mismo la ayuda que llega más rápido es la económica. La Asociación Proyecto India coordina la ayuda que se está enviando desde España. Si quiere realizar una donación, puede hacerlo en la siguiente cuenta:


Entidad: Caja Madrid
Titular: Asociación Proyecto India
Número de cuenta: 2038 1794 88 3001071114


Desde la Asociación Proyecto India, os pedimos que echéis una mano a nuestros niños y sus familias. No tienen por qué ser aportaciones económicas, aunque éstas también serían bien recibidas, sino también que paséis esta noticia entre vuestros contactos, para darle toda la difusión y ver cómo podemos ayudar desde nuestra comodidad.








Pilar Agustín Sanjuán