dilluns, 17 de març de 2008

Crònica d’una nit anunciada.


Una de les particularitats de l’amistat és que et fa sentir sempre acompanyat i recolzat, ja sigui en els moments trists, en la monotonia del dia a dia i com és evident per celebrar els èxits.

I això va ser el que va passar aquest dissabte, després d’organitzar-ho i d’anar-ho parlant durant la setmana vam decidir trobar-nos per celebrar molts èxits: el títol d‘arquitecte de l’Albert Garcia, que el Samuel fa de professor a la universitat, que el Marc va fer 40 i el Garreta 20, que: la Sara, el marc Roure i el Xavi fan el CAP, que el Lluís durant aquesta setmana passada va tenir uns dies en el que els professors no van venir, que l’Oriol és educador social, que el Rodolfo Chikilikuatre és candidat a Eurovisió.... , així que vam decidir anar a sopar fora (hi ha més vida al marge del Dirty Dream i el Wök) i allí ens vam trobar tots: uns que venien de missa, els altres d’estar amb la seva parella, altres d’estar amb els amics, altres de fer esport, altres de no fer res i fins i tot ‘hi havia uns que havien anant a pendre ... podem dir uns cerveses, una (o varies) sangries ... , i com és típic en la gent de Sant Ignasi no vam arribar tots de cop, si no : primer uns, desprès uns altres, també un colom mort, uns trucaven al altres per saber on éren... i fins i tot va haver gent que no va arribar fins que estàvem entaulats.
Un cop allí el sopar es va fer etern ja que si és cert que ens van dir que trigarien vint minuts, però del que no ens van avisar és que ens moriríem de calor i que sortiríem allí amb olor a fritanga, però vam tenir sort que l’espera va ser amenitzada per: imitacions sde la Carme Chacon (que chacondos arribem a ser!), acudits diversos, anècdotes del Martos, debats interesantissims sobre el futur d’Espanya a Eurovisió, critiques constructives a Polònia... , i com es típic i tòpic vam observar com el Garreta amb la seva mirada es perdia en l’infinit i com la Paca Salinas feia honor al seu títol etern i revalidava la seva corona.


Un cop vam acabar de sopar ens vam dividir en dos grups, un d’ells va decidir acabar la festa i anar cap a casa i els altres van decidir continuar-la anant al Lonch Ness dels Lonch Ness de tota la vida, allí ja vam perdre el sentit del ridícul i de la realitat: tot intercanviant petons amb tothom, passant glaçons de gel, ballant com si ens anés la vida, pujant a les barres, intentant consolar a la gent que li roben el bolso i després t’envien a la merda, rebent visites de gent que no va poder venir al sopar però que van entrar a per totes i per tots!, provant noves begudes ......


Resultat de la festa : vam tancar el local i un cop això tothom cap a casa seva!, tothom? no! sempre queda un petit reducte que es queda a filosofar sobre la vida en una parada d’autobús.


Ho repetim?



Oriol Saura.

3 comentaris:

Casteller ha dit...

Repetim-ho!!!!

Unknown ha dit...

A que mola el meu avatar?

EL volia provar, jejejeje

Fins aviat!
PETONS

Unknown ha dit...

Una abraçada des de Tarragona!

Bona Pasqua