Sara Galceran: Mestra

(Amb la Sara Galceran donem inici a la nova secció del blog "Joves Professionals"... on, com el seu nom indica, anirem coneixent diferents joves de la parròquia que ens explicaran, a trets generals, a què es dediquen i com ho viuen!)

A què et dediques?
Actualment exerceixo de mestra d’anglès en un col•legi de Barcelona.

Ho vas triar o va "anar sorgint"? Com?
Mmm... tenint en compte que vaig estudiar Comunicació Audiovisual, potser hauria de dir que la vocació de mestra ha anat sorgint en els darrers temps i que la sort m’ha acompanyat. Amb els títols d’anglès acumulats al llarg del temps i una llicenciatura ja et diuen que ets apta per fer classes. Però, com us podeu imaginar, no és pas la sortida laboral més habitual de la meva carrera, la veritat. De totes maneres, pensant-ho bé, potser el que va passar és que em vaig equivocar de carrera i vaig voler fer ulls clucs a una clara vocació de professora. Recordo tenir 10 anys i ajudar a les meves cosines petites amb els deures. I quan els acabaven, pobres, els hi posava més deures i jugàvem a profes. De més gran, amb 15 anys, ja donava classes particulars d’anglès. També he estat monitora d’esplai. I sempre he gaudit de la companyia de nenes i nenes... Si, sóc immensament feliç envoltada de petits “monstruitos”, jejeje.

En què consisteix la teva feina?
Massa sovint en fer de policia! ;-) Els nens petits són un encant, però estan mancats de disciplina. I és tant important ensenyar-los anglès com també ensenyar-los a comportar-se i, en la mesura del possible, a ser millors persones. Un cocktail difícil, però m’agraden els reptes.

Què és el que més t'agrada de la teva feina?
El contacte amb els infants. El veure’ls gaudir i progressar. La il•lusió que posen davant qualsevol activitat, per petita i absurda que sembli. I és que els nens són tant agraïts... Mira, l’altre dia vaig sortir del cole amb quatre notetes amb dibuixos de nens de diferents classes dient-me que m’estimaven. I això tot i que em passo els dies renyant-los, pobrissons. Però ells m’estimen, m’estimen!!! No és fabulós? Saps amb quina alegria afrontes així el dia a dia? Sents, llavors, que els importes i que té un sentit la teva tasca al seu costat. Et fa voler ser millor.

Què és el que se't fa més difícil o dur?
La inexperiència em juga males passades. Mai abans m’havia calçat amb les “veritables” sabates de mestra. Posar-me davant de 25 nens amb 25 nivells d’anglès diferents és molt difícil. Intentes explicar el màxim de bé possible perquè tothom ho pugui entendre, però tot i així n’hi ha qui és perd i n’hi ha qui s’avorreix. Trobar el terme mig és complicadíssim. Com també ho és intentar que s’estiguin callats... Mare meva, això sí que em costa!

Tens alguna anècdota?
La més recent? Entrar a la classe de 3r de primària, amb nens de 7 anys, i trobar-me’ls tirant-se sabates empapades, saltant de cadira en cadira i obrint i tancant els llums. Allò semblava el zoo. D’acord que no havien pogut sortir al pati amb tot el dia, que ja era la 5a hora que afrontaven, però... Buff... allò em va desesperar. I més encara quan va aparèixer una de les monges superiores i em va dir a veure si podia intentar controlar el nens. Em va caure la cara de vergonya! Ja veieu, tampoc no tot és flors i violes. Hi ha moments durs. M’hagués agradat fondre’m o, ben mirat, fer-me tant petita com ells i posar-me a ballar sobre una taula! ;-)

Treballes per viure o vius per treballar?
Treballo per viure. M’agrada la meva feina, però la feina no és TOTA la meva vida.

Com integres o vius la "fe" en el teu dia a dia laboral?
Déu es troba en cada infant i em dóna forces per ajudar-los, especialment els que més dificultats d’aprenentatge o problemàtiques psicològics o familiars presenten. M’ajuda a mirar la meva professió com una benedicció.