diumenge, 8 de març de 2009

Jesús a l’hort de les oliveres (Mc, 14, 34-36)

Pare, sento a l’ànima una tristor de mort. Mira’m. Què potser no em veus? Què potser tu, que et compadeixes del més insignificant dels éssers d’aquest món, no ets capaç de comprendre el patiment del teu propi fill?
Oh, Pare estimat, vaig obeir els teus desigs i vaig sortir a sembrar, però la major part de les llavors han caigut arran del camí, o en terreny rocós, o entre cards, i s’han perdut. I ara em dius, ara, precisament ara que estic sol i descobreixo que ningú no ha entès el meu missatge, ara em dius que l’únic gra de blat que encara resta al meu sarró haurà de morir per a que doni fruit.
Sí, ho sé. I ho sabia des del principi. La xarxa estava foradada, però tot i això vaig haver de sortir a pescar. Però ara, ara!, precisament ara que he comprès l’enorme tragèdia que amagaven les meves paraules, ara, Pare, crec que no en sóc capaç. Sóc un home... Déu meu, només sóc un home! Com pots demanar-me que begui del calze que jo mateix he preparat?
La mort s’apropa. La veig. El seu fosc mantell m’embolcalla i se m’enduu. Em veig. Sí, em veig a mi mateix, les mans vermelles sobre la fusta, sol, absoluta, radicalment sol, el rei dels jueus coronat d’esbarzers, el Fill de l’Home assassinat pels seus germans, i sol, això és el pitjor de tot, ningú no eixugarà les meves darreres llàgrimes. I Maria... ah, Senyor, si no et compadeixes de mi fes-ho almenys de la meva mare.
Però què no ho veus, Pare? No servirà de res, de res! Ho saps prou bé, Pare, saps tan bé com jo el què els espera, als teus fills, per la meva causa. Els he predicat el teu nom, i en el meu emprendran les més grans barbaritats que mai s’hauran vist sobre la Terra. Els he predicat la teva Paraula, i la imposaran com avui ho fan els fariseus. Els he ensenyat que l’única llei que compta és la del cor, però ells reprimiran els meus germans sota una moral esfereïdora i criminalitzaran aquell qui no es conformi i vulgui cercar la Veritat.
Pare, sóc un home. Només sóc un altre home, Déu meu, un altre home temorós de perdre de vista aquestes oliveres, de no tornar a veure a Pere, Jaume, i Joan, que dormen aquí al costat, de no tornar a enrojolar-me sota els ulls de Maria la Magdalena.
Abba, Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.

Ignacio Terrado Rourera