dissabte, 27 de juny de 2009

L'EXCURSIÓ DE L'ENTRECOT

Algú va dir que allò que es deixa per a demà es deixa per a mai més. Doncs bé, anava errat. El cap de setmana passat, un subconjunt del sorollós conjunt de joves parroquians (o, d’alguna manera, vinculats a la parròquia) decidírem desmentir-ho i, amarats d’il•lusió, executàrem una idea que tinguérem ja deu fer cosa de tres anys: passar uns dies a la Vall d’Aran i, durant el transcurs d’aquests, menjar-nos un entrecot prominent, ben cru, i acompanyat de sidra, amb el qual alguns de nosaltres encara somiem. La sortida fou batejada, tàcitament, com ‘l’excursió de l’entrecot’. El que no sabíem del tot abans de sortir és que acabaríem temptejant, i alguns amb èxit, el cim del Montarto, un turonet de 2833 metres.


Dic alguns perquè, per exemple, les noies totes es quedaren a mig camí, al refugi de la restanca, on organitzaren sessions de pedicura i migdiades “glamuroses” sota el sol tòrrid d’alta muntanya. Alguns nois restaren una mica més amunt, en un terreny ja més acerb, més fred, i més ple de vent, on muntaren un club de debat sobre la vida i les seves coses. I finalment, d’altres, sense alè per xerrar, feren el cim, on es trobaren un senyor, amb barret i genuí bastó, d’edat lleugerament avançada, que cridava als quatre vents “Alabat sigui Déu. Molt bé fill meu, ets un valent!”



Jo vaig pensar que una tal exclamació donava sensació de globalitat humana, o humana globalitat, sigui quin sigui el significat d’aquestes expressions. La qüestió és que em donà goig de pensar que nosaltres érem en un cim, des d’on s’albirava –en aquell moment m’ho semblà- mig món, i que d’altres no hi eren. Una manera d’estimar les persones és estimar el lloc allà on són, i el per què.






A.Garreta.

4 comentaris:

Tenochtitlán ha dit...

me enfada enormemente que no se mencione al oso masticador de hojas de morera
el oso de débiles patas pero fuerte corazón

por lo demás, excelente



PD:Mi entrecot poco hecho, por favor

ReGiNa ha dit...

Gràcies, Garreta, per la fantàstica crònica. Et podries haver estalviat, però, el fet que les noies vam ser un pèl mandroses..jejeje
;)
Visca l'entrecot!

Txaro ha dit...

Regina, deixa'ls que creguin que tenen el "poder"... ;-) Jo vaig gaudir molt de les vostres "glamuroses" migdiades... y de la fantástica batalla de chistes macabros y no-macabros con Ana... jajaja. Només comentaré dos moments impactants (i no em refereixo només al teu moment d'impacte Albert el bessó) ni a l'impacte dels immensos entrecots sobre les nostres artèries! em refereixo a lo meravellós que és estar enmig de la muntanya i veure aquells paisatges... i a poder-ho fer en bona companyia!

(queremos la segunda parte)

Txaro ha dit...

Ps. Gràcies Garret per aquesta fantàstica crònica tan ben redactada! Dóna gust llegir-la! (o potser... donà gust llegir-la!) ;-)