L'EXCURSIÓ DE L'ENTRECOT

Algú va dir que allò que es deixa per a demà es deixa per a mai més. Doncs bé, anava errat. El cap de setmana passat, un subconjunt del sorollós conjunt de joves parroquians (o, d’alguna manera, vinculats a la parròquia) decidírem desmentir-ho i, amarats d’il•lusió, executàrem una idea que tinguérem ja deu fer cosa de tres anys: passar uns dies a la Vall d’Aran i, durant el transcurs d’aquests, menjar-nos un entrecot prominent, ben cru, i acompanyat de sidra, amb el qual alguns de nosaltres encara somiem. La sortida fou batejada, tàcitament, com ‘l’excursió de l’entrecot’. El que no sabíem del tot abans de sortir és que acabaríem temptejant, i alguns amb èxit, el cim del Montarto, un turonet de 2833 metres.

Dic alguns perquè, per exemple, les noies totes es quedaren a mig camí, al refugi de la restanca, on organitzaren sessions de pedicura i migdiades “glamuroses” sota el sol tòrrid d’alta muntanya. Alguns nois restaren una mica més amunt, en un terreny ja més acerb, més fred, i més ple de vent, on muntaren un club de debat sobre la vida i les seves coses. I finalment, d’altres, sense alè per xerrar, feren el cim, on es trobaren un senyor, amb barret i genuí bastó, d’edat lleugerament avançada, que cridava als quatre vents “Alabat sigui Déu. Molt bé fill meu, ets un valent!”



Jo vaig pensar que una tal exclamació donava sensació de globalitat humana, o humana globalitat, sigui quin sigui el significat d’aquestes expressions. La qüestió és que em donà goig de pensar que nosaltres érem en un cim, des d’on s’albirava –en aquell moment m’ho semblà- mig món, i que d’altres no hi eren. Una manera d’estimar les persones és estimar el lloc allà on són, i el per què.

A.Garreta.