Tradicional recès de Nadal del grup de postconfirmació

Recés dels dies 22 i 23 de desembre del Grup de Joves de la Parròquia de Sant Ignasi al municipi de Tarrés

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?

¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,

que a mi puerta, cubirto de rocío,

pasas las noches del invierno a oscuras?

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,

pues no te abrí! ¡Que extraño desvarío,

si de mi gratitud el hielo frío

secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el ángel me decía:

«Alma, asómate ahora a la ventana,

verás con cuánto amor llamar porfía»!

¡Y cuántas, hermosura soberana,

«Mañana le abriremos», respondía,

Para lo mismo responder, mañana!

No ens deixem intimidar per la tirania de la pàgina en blanc! Així com Lope de Vega m’ha servit per encetar aquesta crònica i tacar la blancor del paper, també ens ha servit a nosaltres per encetar i guiar el recés: Jesús crida sense descans a la porta del nostre cor; una porta que només obre des de dintre, de la que només nosaltres tenim la clau. Quan, després d’una tempesta de dolor, dubtes i soledat, quan cansats i en la desesperança arriba el silenci, llavors és quan sentim el truc humil d’aquell que ens porta la resposta al nostre patiment: «Que puc passar?», ens diu, gairebé amb por de no molestar. I cóm ens costa d’obrir-lo! Som com aquell pastor que, per por a la serp, li llança pedretes sense descans, espantant-la esporàdicament, sense gosar d’agafar un senyor roc per matar-la. 

No deixa de ser irònic que, sortejant a qui de nosaltres havia de tocar escriure tot això, sortís el meu nom, com si fos Déu mateix que em feia l’ullet amb picardia. Tots cridàvem el nom del Genís, que tots coneixeu, i recordo que instants abans de que s’obrís la papereta, vaig pensar: «Encara em tocarà a mi...». No deixa de ser irònic, deia, perquè d’entre tots nosaltres jo sóc l’únic que mai en la vida havia participat en un recés religiós, i probablement l’únic del grup que, en un any escàs (i potser menys), mai s’hagués imaginat a si mateix en aquesta tessitura. 

Difícilment podria parlar del que ha suposat l’experiència d’aquest recés per cada un de nosaltres, sinó és dient que tots, en la intimitat del silenci, hem descobert quelcom de la nostra experiència com a cristians i de la nostra experiència de Crist. Aquest descobriment, insisteixo, íntim, personal i diferent -i no tan diferent- per tots, no hagués estat possible sense un desig sincer i compromès de ser millors persones, que és la cerca inacabable de qualsevol cristià i que ens uneix a tots, i això és senzillament meravellós. 

Com explicar el que suposa, almenys per mi, cultivar l’amistat d’un grup de gent jove que és capaç de compartir, escoltar-se, i, en definitiva, emocionar-se fins al plor i, després dels consols i els cants, eixugar-se les llàgrimes, aixecar-se i compartir rialles i alegries, celebrant, en definitiva, la seva fraternitat? 

Estima, estima i estima. Estima fins que et sagni el cor. Només des de aquest amor, pot entendre’s de veritat l’experiència de ser cristià. Crec que la manera més senzilla i, alhora, completa i sincera, d’honrar aquestes hores que hem passat junts (i a risc de semblar sentimental), és dient que, pel fet d’haver-me fet entendre aquesta veritat tan senzilla i alhora tan complicada d’aprendre, aquest recés ha estat, sinó l’experiència de la meva vida, almenys sí de les més importants. 

Un jove discret i vergonyós