En tot estimar i servir: Part final

Em deixo coses, em deixo moltes coses, però tampoc no és possible expressar-ho tot en paraules. I també m'estic deixant moltes persones per nomenar: les sisters que amb tant afecte em donaven l'esmorzar cada diumenge, Father Benjamín qui tan a l'espanyola ens va acollir, tots els nois que viuen a casa dels brothers amb els que tants moments he compartit i tant m'han ajudat en els meus desplaçaments per Mymensingh, el venedor que cada matí em saludava, els conductors de ricksaw que feia un esforç per entendre on volia anar, Rajib, Mehedi, Shojib, Soma, Nahid,… i tantes famílies a qui vaig tenir la sort de conèixer i visitar. A totes aquestes persones "Onek donobaad", o el que és el mateix "Moltes gràcies".

Ara ja estic de tornada a Espanya i estic tractant de seguir amb el "en tot estimar i servir", amb el que començava aquest escrit, ara a qui he d'ajudar no és als nens que viuen al carrer o als discapacitats, sinó que he d'estar amb la meva família, que també tenen dret a gaudir de jo i jo d'ells.

En pocs dies tornaré a Madrid, on reprendré les meves activitats habituals i entre elles les classes d'espanyol i estic convençuda que després d'aquest temps a Bangladesh la meva comunicació amb els alumnes bengalis serà molt més fluida i podré comptar amb més estratègies per treballar amb ells. I sens dubte segueixo amb ganes de continuar col·laborant amb els germans a Mymensingh, encara que sigui de forma telemàtica.

ABAR ASHBEN!

Pilar Agustín Sanjuán

En tot estimar i servir: Part 4

I continuem jugant!, això és alguna cosa que a tots els nens i no tan nens del món els encanta. Visitar els diferents col·legis que tenen els germans repartits per tota la ciutat no hauria estat tan divertit sense l'oportunitat d'ensenyar uns quants jocs en cada un d'ells; i sens dubte hauria resultat molt difícil sense l'ajuda de Kanchan, professor a l'escola Jagonony, qui sempre es va mostrar disposat a traduir les meves explicacions en anglès. No solament jo els vaig mostrar alguns jocs d'Espanya, sinó que també ells em van ensenyar altres jocs de Bangladesh. Això és l'important del intercanvi, que tant uns com d'altres poden aprendre i després ensenyar-ho a d'altres.

A totes aquestes activitats cal sumar-li el fet d'haver tingut l'oportunitat de viure a PushpoNir durant pràcticament tres setmanes. Era una cosa que al principi no tenia planejada i quan m'ho van proposar no ho veia del tot clar per no provocar gaires molèsties, però m'alegro infinitament d'haver acceptat. Kushum, Suiti, Shriti, Mira, Priya, Salma, Asha i Shanta m'han donat tot l'afecte i acceptació que es pot demanar; així com totes les assistents, amb qui malgrat les dificultats de l'idioma, he pogut compartir moments molt bonics. Encara que no hagi passat gaires hores a la casa per la meva ocupada agenda durant el dia, les primeres hores del matí sempre eren per a elles: netejar la casa, pelar patates, llegir el text bíblic del dia en espanyol i cantar " Nada te turbe" totes juntes.

Pilar Agustín

Visites a la presó (En tot estimar i servir: Part 3)

Un altre lloc al qual assistia setmanalment era a la visita a Jail Kana, la presó de Mymensingh. Hi ha un grup de presos cristians que pertanyen a minories tribals i que en molts casos estan empresonats injustament. La tasca dels germans en aquest lloc consisteix a acudir una vegada a la setmana per tenir una petita oració i comprar tot allò que puguin necessitar. No és el lloc més agradable del món, ni molt menys, però les converses mantingudes amb els presos són del més enriquidor; una de les anècdotes que més record és un pres que em deia que era molt feliç perquè la seva família el visitava, i quan li vaig preguntar cada quant em va dir una vegada a l'any. Això em va fer pensar molt, com pot ser una persona feliç perquè la seva família el visita una vegada a l'any? Això és així perquè a la majoria d'ells no els visita ningú ni tan sols una vegada a l'any. Per tant trobar algú com els germans que els visiten totes les setmanes és d'una gratitud immensa i així t'ho intentaven fer arribar.

--------------------------------------------------------------------

Una visita a les Corts (21/08/2008)

Després de dinar he pogut anar amb brother Guillaume a les Corts (Court) on alguns dels nois que visitem periòdicament a la presó estaven esperant un judici que mai no ha arribat perquè el jutge ha decidit estar de vacances.

Un gran nombre d'homes eren dins d'una mateixa habitació esperant, per les finestres enreixades els familiars poden apropar-se a parlar amb ells, i així ho hem fet nosaltres. "Onek donobaad", no deixaven de repetir aquesta frase que significa "Moltes gràcies", i encara que somreien si mires als seus ulls pots veure una gran tristesa, una tristesa que no es pot descriure en paraules però sol es pot veure mirant-se'ls directament als ulls i aquí era més fàcil que a la presó perquè les reixes permetien fins i tot el contacte físic a diferència de les de la presó en les quals gairebé ni els pots veure.

Després d'una hora o més amb ells hem començat a acomiadar-nos i algun es desesperava una mica perquè tenien expectatives posades en el judici i finalment no ha estat així. T’expliquen sobre les seves famílies, els seus fills, la seva vida abans d'entrar a la presó... però la seva confiança en Déu és immensa i és el poc que els dóna força per seguir dempeus dia rere dia.
"Quan Déu obri les portes de la presó aprendré anglès" em deia un dels més joves en sentir-me parlar en anglès amb Shoriff.

Ho han perdut pràcticament tot, en molts casos injustament pel simple fet de pertànyer a minories tribals i encara així s'esforcen per somriure i canten una cançó a la seva llengua sobre la llibertat, aquesta llibertat que tant anhelen.

I quan finalment marxem, ens donem la mà, m'agradaria ser capaç de transmetre en aquesta estreta de mans tot el que el diferent llenguatge no permet transmetre, encara que no sigui fàcil perquè en aquest país el contacte entre homes i dones segueix unes normes molt estrictes, però m'agradaria no haver d'anar-me’n i poder continuar acompanyant-los, perquè d'això tracta la vida moltes vegades, d'acompanyar els més febles i als que més ho necessiten.

----------------------------------------------------------------

Pilar Agustín