Ell em parla d’una escola plena d’arbres i envoltada de vinyes mediterrànies, de camps mancats enguany d’aigua necessària per a la vida. Ell s’hi va fer present. Es trobava a la porta per acollir a molts joves d’arreu de Catalunya. Tots ells venien, possiblement, amb motivacions diverses. Només un crit i un eslògan els hi aglutinava: domèstic!.
Ser domèstic, fer feina de casa? Ell esperava. No fa falta que us digui que l’amic té una paciència gairebé santa. Santa paciència la seva que veia passar joves i joves vinguts en l’autocar, deixant les seves feixugues motxilles. Santa paciència la seva en veure un gimnàs ple de moquetes verdes i vermelles i una pantalla gegant. Santa paciència, la del meu amic, que observava i contemplava els grups de l’ESO, Batxillerat i Universitaris que es encetar un treball que provocaria caliu i petjada. Qui sap-lo!
La primera tarda la casa s’inundà d’una flaire especial. El meu amic continuava a la porta. Santa paciència la seva, sempre a la porta. Una flaire de pa que calava sobiranament que es descrivia el to de la tarda: el servei i la caritat de dijous sant. Encens de sacerdoci i entrega, encens d’un manament nou que parla d’estimació veritablement profunda. Perquè ell es va treure el mantell de l’autoritat i es cenyí la tovallola del servei. Això li donà una autoritat.
I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. No té pressa. La flaire es converteix fugaçment en tensió. Tensió d’una nit de lluna plena, en la foscor d’una nit se sent el crit de dolor perquè se li feia costa amunt això d’entregar-se fins a morir a la creu. El vent bufa fort, remou les oliveres d’aquell lloc sant.
I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. Divendres de silenci. De buidor i d’estupor. Els joves caminen contemplant el misteri del profund amor. L’horror de la mort trencarà l’esperança de l’espera? El centurió confessa que no. Té una mirada que traspassa tot signe de desesperació. És el primer credo: Tu ets el Fill de Déu. La Creu esdevé signe admirable i lloable. És la nit de divendres. L’Església és tota una gran creu on els joves s’emmirallen. Preguntes com què he fet per tu, Jesús, què faig i què he de fer sorgeixen en un silenci profund. És temps per reconciliar-se, per demanar perdó per una vida dissoluta... 8 jesuïtes, en nom de l’Església, faciliten que els joves puguin sentir dolor pel pecat comès i adorar la Creu: salvació i sanació.
I ell roman a l’espera, a la porta, pacientment. L’endemà l’espera es fa més pregona. Dintre del cor, els joves pressentien una bona nova que neix de la Creu. Sí, el Pregó Pasqual a la Vetlla de la Comunitat Parroquial de Sant Ignasi de Loiola ho desvetlla: Jesús ressuscita, és el Senyor perquè salva i no de qualsevol manera. El seu amor ha resultat dolor però mirada que traspassa tot horror.
L’esclat i la joia es fan efectives i afectivament viscudes. Els cants, l’al·leluia i el glòria encenen el cor dels joves i no tant joves. Encenen les brases de la pasqua, de viure esperançats.
Ell roman a l’espera la porta. El meu amic truca a la porta constantment.
Si algú escolta la meva veu i obre la porta,
entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi ( Apocalipsi 20, 2)
Sí, aquest amic que em va trucar era Jesús. Al llarg de la Pasqua Domèstic, 270 veus han anat cantant efusivament les paraules del llibre de l’Apocalipsi. Això ha estat la Pasqua, sincerament: deixar que Jesús entri a les nostres cases, a les nostres vides, deixar sentir la seva veu ferma i encoratjadora, deixa que sopi amb mi i sentir-me amat del meu amic. Aquell que deixa entrar a Jesús no té por. No té escrúpols de ser cristià. Així, doncs, tothom té la clau per deixar entrar Aquell que roman a l’espera. Obres?
Qui tingui orelles i vista que escolti i vegi.
Eduard López sj 
1 comentari:
Genial!
Gràcies pel resum del que ha estat una experiència viva de la Paskua!
Publica un comentari a l'entrada