Crònica de l'experiència de silenci a la Pasqua 2

Buff! Sort que a partir de l'hora del berenar ja es podia parlar! Bé, en el fons, parlar, parlar, el que es diu parlar vam parlar bastant més que els universitaris, perquè m'han dit que van estar inspeccionant els voltants del col·legi (ja sabeu, a l'oest fins Almacelles, a l'est fins Balàfia... a Fraga vau arribar?).

Aquest any, a l'experiència de silenci vam ser 4, ai no, 7... no, no! 10, tampoc. Finalment 13 persones que juntament amb l'acompanyament personalitzat del Jesús Renau (quina paciència que té!) vam tenir l'oportunitat de pregar llargues estones mentre passejàvem, sèiem, reflexionàvem, contemplàvem... o muntàvem, assajàvem, intercanviàvem impressions o preparàvem al Tort i al Dret (cadascú en el que li tocava).

Si hagués de parlar de moments concrets, crec que no podria deixar d'anomenar tres espais que tots el que vam fer l'experiència vam viure intensament.

Un va ser el dels esmorzars i dinars, que tot i que els fèiem a part de la resta de grups, en una sala adjunta, els fèiem totes les persones del Silenci juntes (bé, la sala adjunta en la que estàvem també era el menjador de la Patilla Blues Band els membres de la qual també reflexionàvem. Reflexionaven sobre si la panxa cervesera és mite o simplement té el seu origen en índexs d'activitat semblant al de qualsevol viola). Un altre era el moment en el qual, després de berenar, entràvem en la dinàmica de la resta de grups, moment en el qual podíem parlar... és clar, si algú ens dirigia la paraula ja que érem una mena de figuretes de vidre (o potser és que ens sortia una aureola després del dia de pregària) perquè ningú gosava trencar l'harmonia que ens envoltava! Ara que el moment viscut amb intensitat eren els cinc minuts anteriors a la xerrada individual amb el Jesús... no deixaves de pensar en el que li diries durant mitja hora!

Moltes gràcies als catorze, vaig gaudir-ho molt.

Lluís Salinas Roca.