Comentari sobre un concert d'Amaral.

El passat dia 3 de juliol de 2008 a les 9:30 del vespre (s’hora baixa a Balears i una hora menos en Canarias) vaig anar, amb alguns dels que llegiu, al concert d’Amaral del Senglar Rock. No sé ben be per què hi vaig anar, no sóc cap fan d’Amaral, però sovint les coses les fem per intuïció i aquest cop crec que no em va fallar (no recordo si és la primera vegada que em funciona (la intuïció)).

Em vaig sentir en un ambient agradable, no feia olor a Agrònom i no em sentia esclafat sinó més aviat acollit i recolzat en la meva decisió d’haver vingut a escoltar (i a veure) Amaral. La gent estava nerviosa, la veritat és que jo no sabia gaire de que anava allò i mai havia escoltat Amaral com ho vaig fer aquest dia.

Per començar una estètica negra no gòtica però diguem que no massa alegre. La vista va ser la primera impressió per que nosaltres els homes (les dones no ho sé) només veiem la llum o per defecte allò que esta il·luminat i com tots sabeu els fotons són més ràpids que el so propagat per l’aire que dit de passada era fresquet i amenitzava la vetllada. La segona impressió va ser la “música” en aquest cas no es tracta d’una impressió a la retina sinó al timpà. La música ja la coneixeu. Jo coneixia totes les cançons excepte dues una de les quals em va fer plorar; deia algo “...del río y mi padre pescando...” no en feu gaire cas les sensacions a vegades no es corresponen amb la realitat sobre tot quan estàs sotmès a estímuls lumínics i sònics que van més enllà de les capacitats físicament humanes.

Dic que ja coneixeu la música per que la radio es preocupa de que sapiguem tota la discografia d’Aquest grup-¿¿¿¿duet???? Llavors em vaig demanar per que la radio vol ajudar a transmetre el seu missatge a Amaral! Hi ha missatge? I si n’hi ha quin és!

Que anessin de negre no és gratuït: per a mi va associat a quelcom trist o malencolic, però comencem per un altre lloc:
El nom del grup ja és prou esclaridor “Amar” al. Una crida a l’Amor, però quin Amor? La veritat es que no se’m fa fàcil parlar de tot això, no és un tema senzill.
¿Amar-al projimo? -dit així i en aquest context em sembla una bestiesa-.
Potser ens caldria fixar-nos en qui forma aquest grup. Pels qui no ho sabeu són un noi misteriós i una noia maca que no envelleix o que sap mantenir-se a cavall del temps. Són una parella, i per com es miraven quan ens explicaven les seves experiències musicades vaig interpretar que són parella. ¿Canten a l’amor de parella?¿als problemes quotidians de la vida de parella?¿ a la evolució de les relacions de parella? No ho sé.

A mi em va semblar un concert trencador. Una hora i mitja de clam a Déu; De reclamar Amor, d’exemple de lluita per les llibertats, de desig de no ser insensible al dolor, de crit desesperat per no comprendre el secret de la vida i la mort, de acte de fe en la resurrecció...

Només em va quedar un dubte pel que fa al missatge d’Amaral; Potser vaig ser l’únic dels que érem allà que em va semblar que a cada cançó i havia una espurna de Déu més o menys explicita. . (diga-li Déu diga-li Energia) No sé si Amaral li diria Déu o Energia.

Vaig marxar cap a casa content per la dosi de Fe i preocupat perquè quan m’arribi el rebut del concert d’Amaral i tenint en compte l’augment del preu de les energies en general, tinc la sensació de que el podré pagar.

Fernando Sánchez Ocaña