dimarts, 29 de juliol de 2008

FELICITAT I ENYORANÇA


Quan miro enrera i penso en el temps que he dedicat a educar en el lleure , m’adono que hi ha 2 adjectius que defineixen clarament el que sento… FELICITAT I ENYORANÇA.

Tenia 14 anys quan vaig entrar en aquest món, la meva germana havia estat molts anys monitora de la parròquia , jo havia anat a l’esplai , a colònies i un cop vaig deixar de fer esplai vaig entrar com a premonitora a l’equip. Podeu pensar que jo llavors era una nena, de fet ho penso jo mateixa i m’adono que m’he fet gran…

El primer any va ser tota una aventura , hem separaven molts pocs anys dels nens dels quals jo havia de responsabilitzar-me cada dissabte. Tenia por de no saber fer bé les coses, l'equip de monitors en sabia tant que pensava que mai podria estar a la seva altura.... però com ja sabeu amb il·lusió i amb ganes hi ha poques coses que s’ens resisteixin , així que hi vaig posar tanta il·lusió i tantes ganes que va passar una altre any d’esplai, i un altre , i un altre i un altre... i així fins a 11!


Reunions, sortides , festes, excursions, més reunions, confessions , compromís, mals de caps , responsabilitats , imaginació, compres de materials, cançoners, farmacioles, fogonets, afonies, mirades, complicitats.... crec que podria estar hores i hores definint amb paraules i adjectius tots aquests anys. Tot això hem feia sentir FELIÇ.

És ara quan miro enrera i sento ENYORANÇA...

Pocs dies abans de les colònies d’aquest any, el equip de monitors va fer una última reunió en la qual jo vaig assistir per fer una petita classe de primers auxilis. Estaven contents, amb moltes ganes de marxar, però els nervis
estaven a flor de pell, tenien per davant 9 dies , molts nens i moltes coses a fer. Jo estava en un raconet observant, però el meu cap no era allí. El meu cap es va traslladar a la sala de monitors, a Era l’Anna, a Erill la vall, a Llesp.. i un sentiment d’enyorança va començar a recórrer el meu cos… En aquell moment vaig adonar-me de com trobo a faltar estar lligada en el món del lleure.

Diuen que al llarg de la vida tenim un munt de pèrdues de les quals no ens n’adonem fins al cap de molt temps. En un principi no els hi donem importància, però a mesura que passen els anys veiem el que hem perdut. Qui m’havia de dir a mi fa un any quan vaig plegar de l’esplai que ho trobaria tant a faltar?



Trobo a faltar els dissabtes en companyia d’un grup de joves units per un mateix fi. Educar en el lleure, transmetre als infants uns valors que els ajudaran al llarg de la seva vida , aprendre coses d’ells, compartir , gaudir de la innocència d’un infant , pregar , construir personetes, cantar, sentir-me especial , pintar, ballar, riure...







La felicitat i l’enyorança m’omplen de records i fan que sovint doni gràcies a Déu per haver-me deixat participar de l’experiència d’educar en el lleure .
Gràcies també a vosaltres per haver-ho compartit amb mi.





Blanca Aixalà.

4 comentaris:

ReGiNa ha dit...

Gràcies per compartir aquests records i sentiments!

Txaro ha dit...

Què xulo Blanca!! Ja fa dies que ho vaig llegir però fins ara no he tingut temps d'aturar-me i dir-te... GRÀCIES. I no només per l'escrit, sinó especialment pels anys compartits d'esplai i colònies,... les estones de guitarreta, les estones de cremeta (jeje), les estones de riure i xerrar... Jo em sento molt agraïda de tot el que vaig aprendre amb tu i la resta de veteranos... i mai oblidaré l'acollida que ens vau fer al Jordi, al Miñano i a mi!!


Cuida't molt i estàs fitxada per l'any que ve per fer el curset de primers auxilis!! va nar molt bé, senyora infermera!!

Anònim ha dit...

Blancaaaaaaaaa!! veteranaaaaaaaaa!!

Un petó molt fort!

Anònim ha dit...

Blancaaaaaaaaa!! veteranaaaaaaaaa!!

Un petó molt fort!