Ai quin cas! (En tot estimar i servir: Part 2)

"L'anelleta corre i passa,

corre i passa de mà en mà;

s'ha perdut, ai quin cas,

disme ara on serà;

s'ha perdut, ai quin cas,

disme ara on serà"

Aviat vaig perdre el compte del nombre de vegades que vaig a cantar aquesta cançó, especialment amb els nens del Station's Club, però també en algun dels col·legis. És un joc ben simple, consta d’una persona amb una petita peça a les mans i ha de donar tombs per les mans de la resta de nens i dipositar-la en algú, després per torns s’ha d’endevinar qui té la peça.

Cada dia els nens només feien que demanar: “kelbo ai quin cas”, que significa “juguem al ai quin cas”, així és com van batejar el joc. El primer cop que vaig cantar la cançó no tenia cap intenció de que se l’aprenguessin, però en un parell de voltes ja tots estaven cantant, és una cosa sorprenent la capacitat de memòria que tenen.

Però per què els hi agrada tant aquest joc és una cosa que no acabo d’entendre, normalment als nens els hi agraden els jocs de córrer o de més acció, però tots estaven bojos per aquest senzill joc. En un país com Bangladesh el fet de posseir alguna cosa per un mateix i que la resta no sàpiguen que la tens no és gaire comú i per tant els fa sentir importants. És aquesta la conclusió a la que vaig arribar, que els agradava perquè era com guardar un tresor entre les seves mans, que ningú més en el grup posseïa en aquell moment.

I en realitat és això el que tenen tots i cadascun d’aquests nens, un tresor dins seu que potser encara no han descobert, però que els ajuda a seguir endavant cada dia de la seva vida en unes condiciones molt límit.

(Per si os pregunteu quin és el seu tresor, és el somriure)

Pilar Agustín

En tot estimar i servir (part 1)

Un dia poc abans de marxar de Bangladesh em van preguntar quin era el millor moment que havia tingut aquí, en aquell instant no vaig saber que contestar i més tard ho vaig estar pensant, i la resposta que va venir a la meva ment va ser que no hi havia un fet concret sinó que hi havia un aprenentatge molt important, un aprenentatge que anava a portar amb mi per sempre, i això és el que vull reflectir amb el títol d'aquest escrit: En tot estimar i servir, sent a més una frase de Sant Ignasi de Loiola. Espero ser capaç de transmetre una mica de les meves vivències en aquestes línies i també donar-vos gràcies a aquells que ho llegireu.

Què més dona si cal netejar el terra, jugar amb els nens, preparar uns sandvitxos o anar a visitar una família. De tot això se n’aprèn i de tot això es rep molt més del que s'ha donat. No sacrifici, sinó servei i servei amb amor; perquè sinó pot acabar convertint-se en una obligació massa pesada i complicada de dur a terme.

Tots i cada un dels moments viscuts aquí es venen amb mi, no vull deixar res fora. Em resulta molt complicat i fins i tot impossible elegir un sol moment de la meva estada aquí, ha estat al voltant d'un mes i tres setmanes de vivència i convivència a Bangladesh, més concretament a Mymensingh.

En un primer moment la sensació és de caos i cert desordre, i encara que amb els dies ho segueix sent pots arribar fins i tot a acostumar-t’hi; i en especial si trobes persones que estiguin disposades a ajudar-te i a acompanyar-te, una cosa no molt difícil d'aconseguir, d'altra banda. És una mostra de l'esperit d'acollida que m'ha acompanyat durant tot aquest temps.

Durant els matins la meva activitat se centrava en SopnoNir, una de les tres cases per a discapacitats que pertanyen a l'Arche Internacional però compten amb suport dels germans de Taizé, que les van iniciar. Cada matí era una alegria veure les cares de Shaon, Foesh, Joshim, Pintu, Muna, Musa, Mazerali, Cocon, Samsun i Sohel quan et deien bons dies i com estàs, encara que en molts casos ni tan sol parlessin són capaços de transmetre moltes coses amb un simple somriure o un forta abraçada. Les meves tasques aquí eren variades i diverses: pintar, cantar, ballar, jugar, netejar i fins i tot un dia cuinar menjar espanyol! En totes i cada una de les activitats he tractat d'aportar el millor de mi mateixa, però en dos mesos tampoc no es pot canviar el funcionament d'una casa i en alguns casos m'he quedat amb la sensació que podria fer-se millor amb una mica de formació. Però aquest és el principal problema en aquest país, la falta de persones formades que vulguin treballar pels discapacitats, i el que fan és suplir aquesta falta de formació per un instint natural que tenen els bengalis de supervivència i de cura als altres. Els vincles entre els assistents de Sopno Nir i els nens que allà viuen són molt forts, com en una família; i durant aquest temps jo també vaig formar part d'aquesta família que viu a Shanki Para.

Com moltes ciutats, Mymensingh té una estació de trens. Una estació que està en contínua ebullició, persones que van i vénen contínuament, gent transportant equipatges, venedors de totes les coses imaginables,… però també hi ha un grup molt nombrós de persones que viuen en aquesta estació i als seus voltants; són famílies senceres, nens sols, marginats de la societat,…

Avui li pregunten a Jesús els deixebles que qui és el més gran en el regne dels cels. Jesús va cridar un nen i el va posar en el mig dient: "Us asseguro que, si no torneu a ser com a nens, no entrareu en el regne dels cels. Per tant, qui es faci petit com aquest nen, aquest serà el més gran en el regne dels cels. (Mateu, 18)

Fa un temps Brother Guillaume va decidir començar un club "Ambra shobay raja" que significa "Tots som reis". En aquest club es pretén que els nens passin un temps de joc i lleure, una mica allunyats de la realitat que viuen; sempre hi ha una estona de jocs al principi, després alguna cosa de pintura, "sharing" el moment de compartir el seu dia a dia i un petit snack. Escoltar les seves veus explicant el que havien estat fent durant el dia és una de les experiències més impactants que he viscut: la majoria no havien pres el dinar, havien estat recollint tot el dia papers i plàstics, potser s'havien barallat amb algú. Però en el fons sempre hi ha una petita esperança, Jamal ens deia un dia: "A mi m'agrada jugar, m'agrada tot el que fem al club, però el que menys m'agrada és lluitar". Aquest lloc de Mymensingh té per a mi una cosa especial i única, es un lloc ple de vida i de vides, on cada dia pots trobar alguna nova sorpresa i on sempre m’he sentit acollida. Crec que l'enfocament que se li dóna a aquest club és del més adequat i Hanif, la persona que hi ha al càrrec d'ells, es cuida de tots com si fossin els seus propis fills, posa atenció a si els falta menjar, si necessiten alguna medicina, si tenen un lloc on dormir o si la roba que porten està massa vella i en necessiten de nova.

Pilar Agustín

VIDA A ROMA

Fer vida i ser vida no és el mateix. És el darrer pensament que aquests dies em venien a la ment. Des del dia 1 d’agost (i després del comiat a la parròquia inoblidable el dia de Sant Ignasi) sóc a Roma, la meva destinació almenys per tres anys.

Fer vida

Sí, fer vida és adaptar-me a un nou ritme, a un nou horari, a una nova comunitat, a l’estil italià semblant al català però també amb les seves diferències. Els matins els dedico a fer un curs d’italià intensiu, de 8.30 a 12.30. Benissimo! Gairebé exhaurit del matí, dinem a les 13.00.

A les tardes he pogut descobrir l’art i la història de Roma una mica més, cada poble el seu itinerari, necessari per comprendre el passat, l’ara i el futur. D’igual manera, he recuperat l’estudi de flauta i música gràcies a un company jesuïta de Xile que viu aquí i que estudia al conservatori. Així doncs, la tarda passa volant entre la música i l’estudi de grec ja que m’he de presentar a un examen de qualificació a l’octubre per ser exempte de fer-ne dos cursos.

A les 19.00 eucaristia diària a les famoses camaretes de Sant Ignasi on va començar la redacció de les constitucions i on va morir. La nit, perdoneu, però me la reservo per a la intimitat. Només deixo intuir que la bellesa de la nit romana entre passejada i passejada, gelat i gelat, entre converses de companys d’aquí i d’allà...

Ser vida

L’horari, el què fem, l’estructura és només la façana de tot el que hom pot descobrir profundament. La comunitat de jesuïtes som 45. Tots de nacionalitats diverses: xinesa, francesa, catalana, castellana, mexicana, polonesa, alemanys, austríaca, de Magadascar... això és una riquesa de pensament, de formes culturals però a la vegada de repte comunitari. No puc deixar de nomenar dos experiències que m’han marcat estèticament i espiritualment.

a) L’èxtasi de Sta. Teresa de Bernini a la Chiesa de Sta. Maria della Vittoria
b) La conversió de St. Mateu de Caravaggio a S. Luigi dei Francesi

La mà de Jesús que assenyala, el rostre il·luminat de Mateu ja no encorbat en els seus negocis, ara l’únic negoci és l’esguard a Jesús, el tu a tu confirmat per Pere. I entremig d’aquesta confidencialitat encara roman el soroll de les monedes al damunt la taula. I la llum que travessa l’ombra del quadre.

Bé amics i amigues. Fent aquest escrit em recordava del nom del blog: GRA DE BLAT. Siguem tots plegats, des de Roma, des de qualsevol lloc gra de blat, desitgem morir per donar fruit...

Eduard López sj

PS: Non devo dire ch’il chivo italiano è meraviglioso. Ogni giorno pranzo e ceno pasta affascinantemente cucinata.