"L'anelleta corre i passa,
corre i passa de mà en mà;
s'ha perdut, ai quin cas,
disme ara on serà;
s'ha perdut, ai quin cas,
disme ara on serà"
Aviat vaig perdre el compte del nombre de vegades que vaig a cantar aquesta cançó, especialment amb els nens del Station's Club, però també en algun dels col·legis. És un joc ben simple, consta d’una persona amb una petita peça a les mans i ha de donar tombs per les mans de la resta de nens i dipositar-la en algú, després per torns s’ha d’endevinar qui té la peça.
Cada dia els nens només feien que demanar: “kelbo ai quin cas”, que significa “juguem al ai quin cas”, així és com van batejar el joc. El primer cop que vaig cantar la cançó no tenia cap intenció de que se l’aprenguessin, però en un parell de voltes ja tots estaven cantant, és una cosa sorprenent la capacitat de memòria que tenen.
Però per què els hi agrada tant aquest joc és una cosa que no acabo d’entendre, normalment als nens els hi agraden els jocs de córrer o de més acció, però tots estaven bojos per aquest senzill joc. En un país com Bangladesh el fet de posseir alguna cosa per un mateix i que la resta no sàpiguen que la tens no és gaire comú i per tant els fa sentir importants. És aquesta la conclusió a la que vaig arribar, que els agradava perquè era com guardar un tresor entre les seves mans, que ningú més en el grup posseïa en aquell moment.
I en realitat és això el que tenen tots i cadascun d’aquests nens, un tresor dins seu que potser encara no han descobert, però que els ajuda a seguir endavant cada dia de la seva vida en unes condiciones molt límit.
(Per si os pregunteu quin és el seu tresor, és el somriure)
Pilar Agustín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada