eguntar quin era el millor moment que havia tingut aquí, en aquell instant no vaig saber que contestar i més tard ho vaig estar pensant, i la resposta que va venir a la meva ment va ser que no hi havia un fet concret sinó que hi havia un aprenentatge molt important, un aprenentatge que anava a portar amb mi per sempre, i això és el que vull reflectir amb el títol d'aquest escrit: En tot estimar i servir, sent a més una frase de Sant Ignasi de Loiola. Espero ser capaç de transmetre una mica de les meves vivències en aquestes línies i també donar-vos gràcies a aquells que ho llegireu.Tots i cada un dels moments viscuts aquí es venen amb mi, no vull deixar res fora. Em resulta molt complicat i fins i tot impossible elegir un sol moment de la meva estada aquí, ha estat al voltant d'un mes i tres setmanes de vivència i convivència a Bangladesh, més concretament a Mymensingh.
En un primer moment la sensació és de caos i cert desordre, i encara que amb els dies ho segueix sent pots arribar fins i tot a acostumar-t’hi; i en especial si trobes persones que estiguin disposades a ajudar-te i a acompanyar-te, una cosa no molt difícil d'aconseguir, d'altra banda. És una mostra de l'esperit d'acollida que m'ha acompanyat durant tot aquest temps.
Durant els matins la meva activitat se centrava en SopnoNir, una de les tres cases per a discapacitats que pertanyen a l'Arche Internacional però compten amb suport dels germans de Taizé, que les van iniciar. Cada matí era una alegria veure les cares de Shaon, Foesh, Joshim, Pintu, Muna, Musa, Mazerali, Cocon, Samsun i Sohel quan et deien bons dies i com estàs, encara que en molts casos ni tan sol parlessin són capaços de transmetre moltes coses amb un simple somriure o un forta abraçada. Les meves tasques aquí eren variades i diverses: pintar, cantar, ballar, jugar, netejar i fins i tot un dia cuinar menjar espanyol! En totes i cada una de les activitats he tractat d'aportar el millor de mi mateixa, però en dos mesos tampoc no es pot canviar el funcionament d'una casa i en alguns casos m'he quedat amb la sensació que podria fer-se millor amb una mica de formació. Però aquest és el principal problema en aquest país, la falta de persones formades que vulguin treballar pels discapacitats, i el que fan és suplir aquesta falta de formació per un instint natural que tenen els bengalis de supervivència i de cura als altres. Els vincles entre els assistents de Sopno Nir i els nens que allà viuen són molt forts, com en una família; i durant aquest temps jo també vaig formar part d'aquesta família que viu a Shanki Para.
Com moltes ciutats, Mymensingh té una estació de trens. Una estació que està en contínua ebullició, persones que van i vénen contínuament, gent transportant equipatges, venedors de totes les coses imaginables,… però també hi ha un grup molt nombrós de persones que viuen en aquesta estació i als seus voltants; són famílies senceres, nens sols, marginats de la societat,…
Avui li pregunten a Jesús els deixebles que qui és el més gran en el regne dels cels. Jesús va cridar un nen i el va posar en el mig dient: "Us asseguro que, si no torneu a ser com a nens, no entrareu en el regne dels cels. Per tant, qui es faci petit com aquest nen, aquest serà el més gran en el regne dels cels. (Mateu, 18)
Pilar Agustín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada