El grup del Salva i la Chiqui

Bones a tothom!!

La Txaro no ha parat fins que ens ha convençut d'escriure un article pel blog. Així que aquí estem, presentant-nos en societat al blog dels joves de la parro.

Som un grup de veterans (el més jove de nosaltres està a punt de complir els 30!!). Per edat, potser hauríem de jubilar-nos d'això de joves, ja ens ho diu la Chiqui que "ella a nuestra edad ya hacía años que estaba en los grupos de adultos", però la veritat és que encara ens sentim molt joves i tenim energia per donar guerra durant molts anys.

Precisament aquest cap de setmana passat vam estar junts a Salardú així que aprofitem una foto que ens vam fer per presentar-nos.

A la primera fila, ajupits, tenim a la Lucia i al Javi, al Víctor i a la Maite. A la segona fila, la Zaira, el Miqui que porta a la Laia al coll, la Diana mig ajupida i la Isabel. A la fila del darrera, l'Eloi, el David, la Núria amb la Clara al coll, la Carme, l'Àngels, la Marta i l'Albert. A la foto hi falten l'Aritz i la Bea que no van poder venir i el Salva i la Chiqui que són els nostres acompanyats (diga-li acompanyants, diga-li guies, diga-li catequistes, diga-li monitors, diga-li amics, diga-li família) i sense els quals la nostra aventura de la fe no seria el mateix. Si hi ha algú que no els coneix els pot veure al davant a la foto de sota.

Ara ja ens coneixeu així que si ens veiem per la parro ja ens podrem saludar!!

La majoria de nosaltres portem anys "arrosegant-nos" per la parro. Altres són nous fitxatges que creuen que només participen de la festa però que en realitat porten la fe més a dins del que es pensen.

Alguns vam començar a l'esplai i/o catequesi. Però podríem dir que el nostre camí junts va començar a Jovenívols. Allí ens vam conéixer i allí ens vam enamorar de la parro i dels valors del Crist. La nostra llavoreta va seguir creixent fins a la Confirmació (de la que aquest estiu n'hem celebrat els 13 anys, que ja són anys!!) i després el grup de joves.

Alguns de nosaltres hem estat (o seguim sent) monitors/es d'esplai o jovenívols, catequistes de comunió, catequistes de la catequesi especial i catequistes de confirmació. I hem col·laborat en moltes de les iniciatives de la parro: 3r món, equip de missió, setmana de la parro, celebració del dia de les persones sense sostre, comissió de joves, consell, coordinadora, rutes, colònies, grup de cants, cursos de guitarra,... Són moltes les reunions, les pregàries, les excursions, els recessos, les rialles, les cerveses, les llàgrimes, els sopars...

Ens han passat mil històries: ens van robar la llangonissa i la llet a la primera excursió que vam fer, ens hem quedat tancats dins la parro (per què us penseu que hi ha telèfon al pis de d'alt... recordeu que abans no teníem mòbils...), van entrar a robar un dia mentre fèiem reunió i no ens en vam enterar, hem après a fer la butarda,... i mil històries més que amb els anys de parròquia que sumem entre tots donarien per omplir pàgines i més pàgines.

El més important de tot és que aquí estem, després de tants anys, amb ganes de seguir endavant, tot i els dubtes, tot i els alts i baixos, tot i les dificultats. Amb ganes de seguir descobrint, seguir aprofundint, seguir compartint, seguir creixent, seguir-nos divertint, seguir pregant i seguir tornant almenys una miqueta de tot això que se'ns ha donat.

El grup del Salva i la Chiqui

Notícies des de Brussel·les!

Quan era petita sempre m’agradava veure'm com la típica “executiva” anant a una empresa a fer recerca, pensava que segurament cada dia “descobria” coses interessants. Doncs bé, a la carrera que estic fent, Ciència i Tecnologia dels aliments, hi ha l’oportunitat de fer practiques a l’empresa i jo vaig triar fer-les fora per tal de veure com es treballa en un altre país alhora que veure i viure com funciona a grans trets el treball a l’empresa (sense aspirar a la imatge de noia executiva,…que no s’adiu gaire amb el meu tarannà). Desprès d’uns mesos vaig tenir destinació: departament d’Investigació i Desenvolupament de la Coca-Cola per 6 mesos.

En el moment que va ser definitiu el lloc on faria les practiques va ser quan realment me’n vaig adonar que durant 6 mesos: res d’estar amb la família, res d’esplai, res de vida a la parròquia, res de viure el bon temps de Lleida, res de … res d’això per passar a tenir l’oportunitat d’adaptar-me a viure en un altre àmbit. Ja sabia que al principi em sentiria com un peixet que el canvien de peixera i deixa de tenir la seva alga preferida, el seu racó per pensar, els peixos amics,… per passar a tenir tota una peixera per conèixer. Ara em trobo en aquesta fase, el que es diria en el mon d’activitats de lleure “descoberta de l’entorn” i per tant recerca també d’un racó on anar a parar el diumenge a missa, un lloc per anar a córrer, vincles de coneguts, etc etc.

L’esperança és el que regeix cada dia i el que em fa tirar endavant i aprofitar aquesta “oportunitat”, que malgrat moltes vegades em costa apreciar ha estat a mi qui m’ha tocat i per tant és quasi una obligació treure’n el màxim suc possible.

Per últim us vull dir a tots JOVES DE SANT IGNASI que aquí estic passi el que passi i que aviat tornaré amb les piles Salines carregades…

Per cert per a mes noticies: http://macedoniablanca.blogspot.com/

Una abraçada!

Blanca Salinas i Roca

Nous fitxatges a St.Ignasi!

Iniciem avui una nova secció: la secció del CÒMIC. Un dels parroquians més antics i alhora més joves ens regala aquesta vinyeta, que no té desperdici, per començar aquest nou apartat del blog!!! IMPRESSIONANT!!!

Feu click a la imatge per veure-la més gran.

Pau Salinas Roca

Hola xicotets!

Estic a punt de començar el mes d'Exercicis Espirituals.
Sí, allò que fem durant unes horetes a la Mitjana durant el cap de setmana, doncs durant trenta dies i sense dir ni mu. Com diu la Txaro, després hauré de fer classes de logopèdia.

Quan anavem pel desert d'Atacama, el guia italià que ens acompanyava va dir en un moment donat: "és increible cuanta vida hay en el desierto!". Nosaltres tendim a pensar que al desert no hi ha vida, per`po res més allunyat de la realitat. El desert és ple d'animalets, animalots i animalats, ple d'herbetes i herbotes, ple d'aigua, sí d'aigua... Però s'ha de saber buscar, el lloc, el moment, el temps, s'ha de tenir la paciència necessària que demana el desert.

Doncs amb el silenci passa com amb el desert, està ple de sons, paraules, música, sorolls, històries, sentiments, però ben ple, ple a vessar, insospitadament ple. Me'n vaig al silenci i espero tenir prou coratge com per treure'm els taps.

Pregueu perquè li faci més lloc a Déu a la meva vida i perquè m'atreveixi a compartir-la més a fons amb tots vosaltres.

Mentrestant podeu mirar l'àlbum de fotos actualitzat.

Una forta abraçada,

Marc Vilarassau

Entrevista: Cristina Cazorla!!

PRESENTACIÓ

¡Bones!

Me llamo Cristina Cazorla Sánchez, pero cada uno me llama como más le gusta: Cris!! Cris Cazor!!! Cazorla!!. Otros se creen muy originales y me cantan la canción de: “María Cristina me quiere gobernar…”.

Tengo 19 años y estudio medicina en Lleida, donde resido durante el curso a pesar de ser eldense* de pura raza. Y ustedes se preguntarán: ¿Qué hace una eldense como tú en una Lleida como esta? La razón es que no pude entrar a estudiar medicina cerca de casa, así que fui donde tuve plaza.

*Eldense: dícese de aquella persona nacida en Elda. Elda: localidad situada en la provincia de Alicante de aprox. 55.289 habitantes según el censo de 2007. Su principal industria es y ha sido siempre el calzado. A su gente se la conoce por su forma de hablar “como cantando” y porque la terminación “-ico” se usa muy a menudo. Ejemplo: “me voy a dar un paseico”. Los eldenses adoran sus fiestas de “Moros y Cristianos” y las barracas de la fiesta mayor en Septiembre.

¿Qué me gusta, me apasiona,…? Pues me gusta la gente en general y los niños y los viejecitos en particular, las berenjenas y la paella de mi abuelita, el deporte (más concretamente los deportes de agua, de raqueta y cualquier tipo de baile), conducir, la música, conocer personas, historias y lugares, hacer fotos y vídeos, la playa y la montaña, estudiar pa’ ser “matasanos”, salir de fiesta, ver pelis, aprovechar al máximo los días, estar activa para sentirme viva, leer, sorprender y que me sorprendan, las misas de Sant Ignasi a las 20’30 de la tarde, vivir en Lleida, reír por todo, aprender y enseñar, etc.

Me considero una persona inquieta, risueña, despistada a veces y demasiado independiente otras, activa, ocupada y preocupada por la vida de la gente, con mal genio, exceso de orgullo y de impulsividad, ilusionada, extrovertida y… bueno, creo que así os hacéis una idea, no?¿

QUINA VINCULACIÓ TENS AMB LA PARRO?

Pues mi contacto con la parro fue a través de una religiosa que había conocido a Marc V. en algunos encuentros y que tenía buen recuerdo de él. Me informó de que él estaba en Lleida, así que me decidí a encontrarlo. Una vez lo localicé me interesé por las actividades de los jóvenes y me presentó a una de las responsables del “grup de joves”. Así que empecé a ir con ellos a la Mariana los sábados por la mañana y poco después también me añadí a la misa de jóvenes de los sábados por la tarde. Desde que empecé a vivir en Lleida echaba en falta estar vinculada a una parroquia y también un grupo de vida, ya que en Elda participaba en estas cosas.

Tras unos meses de “experiencia Ignaciana” (jaja…) me siento muy a gusto conmigo misma y con toda la gente que allí he conocido. Este curso que empieza llevaré un grupillo de niños en su preparación para la primera comunión. Estoy ilusionada con la idea.

COM DESCRIURIES LA PARRÒQUIA?

¿Lo que más me gusta de la parroquia? Sin lugar a dudas es la “entrada-patio de plantas”. ¡Me encantó la primera vez que la vi! De hecho, creo que si no me hubieran dicho que era una parroquia, me hubiera pasado de sapercibida. Creo que se camufla perfectamente dentro del paisaje urbano.

Aparte de esto, me llama la atención su… ¡parece una casa normal, no una parroquia!, jaja… y sobretodo la gente que por allí pasa, más concretamente el grupo de jóvenes, que es con el que más contacto he tenido. Me parece que es un auténtico “mesclaico” (nótense mis raíces eldenses) de personalidades. Cada uno es muy diferente a otro, pero la compenetración entre todos es perfecta. Todos tienen su función dentro del equipo y cosas que aportar a los demás. Me parece muy enrriquecedor. Además también me encanta su manera de vivir la fe. Son lo que siempre he considerado que debía ser yo misma: “jóvenes cristianos”. Con esto quiero decir que no por ser cristianos dejan de ser jóvenes y no por ser jóvenes dejan de ser cristianos. También admiro su espíritu crítico y su empeño por hacer las cosas lo mejor posible (bien con sus niños en el esplai, la confirmación, con la web de la parro, el blog, el coro, etc.). Nada de medias tintas. Por eso opino que son un buen testimonio para otros jóvenes, niños y para los no tan jóvenes.

Lo que también me gusta mucho es el… ¿estilo?, ¿carisma?... no sé bien cómo llamarlo, ese “algo” de los jesuitas. Su sencillez, su manera de orar y de vivir según la palabra, su preocupación por la vida de las personas de su comunidad y su implicación, son algunas de las cualidades que destacaría en esta gente.

QUIN CONSELL LI DONARIES A LA RESTA DE JOVES PARROQUIANS?

Y bueno… por aquí pone que podría dar algún consejo, pero no se me ocurre ninguna frase interesante. Lo único que me sale ahora es dar las gracias porque ya me siento parte de vosotros y decir, como la canción: “… por eso estamos aquí, laralara, conmigo puedes contar laralara…”.

Arreveure!!

Cris de Elda forever and ever my friends.

Crònica sobre "El violinista sobre la teulada"

Com ja sabeu alguns, l'Oriol juntament amb un bon grapat de súper actor i súper actrius dels Magraners van representar "El violinista sobre la teulada" el passat 4 de Juliol amb més de mitja hora de retard, però que l'espera va valer molt la pena. L'actuació per part del nostre estimat amic va ser magistral, sobretot m'agradaria destacar el moment en què pren el paper de catequista del poble i totes les noies bavegen escoltant-lo. (Teniu una foto de l'escena)

Evidentment no va faltar un detall particular d'ell, una petita imitació del Bruce que va passar desapercebuda per la gran majoria del públic.

Per qui no va tenir la gran joia de disfrutar aquest esdeveniment, tinc una bona notícia, degut al gran èxit de l'obra és tornarà a fer una segona sessió a començaments del curs vinent.

Xavi Garcia