El poc que puguem, ho hem de fer

Com passaré el cap d’any? Amb qui estaré els últims moments de l’any i els primers del següent? Quina roba em posaré? A on aniré? Son preguntes que molta gent jove i no tant jove ens fem sovint quan s’acosta el 31 de desembre, però jo i 40.000 joves més d’arreu d’Europa ja ho teníem clar: TROBADA DE TAIZÉ A BRUSSEL·LES.

Del 29 de desembre al 2 de gener ens varem trobar a Brussel·les persones de tot arreu, ben diferents els uns dels altres, però que ens uneix una cosa molt important, i és el desig de pau i de fraternitat que els germans de Taizé ofereixen any rere any en una ciutat europea diferent. Les pregaries es van succeint amb els moments de reflexió ens petits grups a les parròquies, amb els trajectes en metro o en tren plens de cants i de llengües diferents, amb les visites a la ciutat, amb els moments de compartir amb la família que t’està acollint,.. i amb una infinitat de coses més.

La jornada de cada dia es distribuïa entorn a les tres pregaries habituals dels germans: matí, migdia i nit. La pregària del matí tenia lloc a la parròquia, en el meu cas Sint Josef a Leuven, seguida de diàleg en petits grups al voltant de la carta de Kenya escrita per el germà Alois, a pesar de les dificultats d’idioma en alguns moments sempre trobes algú disposat a col·laborar i a fer que les aportacions siguin d’allò més interessants y enriquidores. Després tocava un llarg trajecte en tren i en metro fins arribar als pavellons de la Expo on repartien el dinar i tenia lloc la pregària del migdia. Per la tarda hi havia tallers per tota la ciutat i de temàtiques ben diferents, personalment vaig participar en un sobre acollida a persones immigrants que em va resultar molt interessant per adonar-me que treballo per una cosa amb sentit i que hi ha més gent arreu d’Europa que creu en la integració i la possibilitat de treballar conjuntament. I ja per tancar el dia i donar gràcies per tot el viscut hi havia una última oració també als pavellons de la Expo seguida de l’adoració a la Creu.

I com a fet important el dia 31 per la nit varem tenir una pregària per la pau cadascú a la parròquia corresponent, no puc imaginar millor forma de començar l’any que cantant “Laudate omnes gentes, Laudate Dominus”, gairebé em vaig quedar sense veu!

Aquest any em quedo especialment amb un aprenentatge de perdó i de reconciliació, puc dir que he aprés el que realment significa la paraula “perdonar”. I és que la família que ens va acollir va perdre fa deu mesos a dues de les seves filles en un accident de cotxe; la persona que conduïa l’altre cotxe és un noi de Romania que ara es troba a la presó, però a qui la mare de la família va a visitar dos o tres cops a la setmana, i a qui està ajudant a refer la seva vida. Jo tinc molt clar que aquí està el Senyor, aquí està ell ajudant a aquesta mare a refer la seva vida després de l’accident de les seves filles i ho està fent per mitjà de l’ajuda a la persona qui va causar la seva mort, per mitjà del perdó total a aquest noi i fins i tot anant més enllà establint una relació d’amistat amb ell. I no només això si no que la mare per demostrar al seu marit i al seu fill que no totes les persones de Romania son mala gent va demanar acollir a 5 persones d’aquest país a casa seva, i així ho compartia amb nosaltres el dia d’any nou. Per a ella era importantíssim que aquesta gent estigués a casa seva, així com ens deia que si no hagués set a causa de l’accident que tenien habitacions buides, mai haguessin pensant en acollir gent a casa seva.

Ara el que toca es saber portar tot el viscut durant aquests dies al meu dia a dia i com diu el germà Alois a la carta de Kenya: “El poc que puguem, ho hem de fer”. No cal que siguin grans obres ni que ens ho reconegui un gran nombre de persones, però poc a poc hem d’anar construint Regne en la nostre entorn més proper amb aquells que més ho necessiten i que més dificultats estan passant.

Pilar Agustín Sanjuán