De nou estic davant teu obrint la porta del nous curs.
M’has donat uns nois i noies. Gràcies.
Cal que segueixin el camí que et té a tu com a fita.
M’has posat davant d’ells.
Però saps prou bé que no seré pas jo qui els encamini.
No sóc pas ningú per a fer-ho.
Únicament ho pots fer tu.
Jo tan sols puc oferir-te els meus ulls foscos.
Amb ells pots mostrar la teva llum.
Puc oferir-te les meves orelles,
per a escoltar junts les coses de la seva adolescència!
Puc oferir-te també, si vols, les meves mans
per a agafar-los i tibar-los quan es cansin de seguir el camí.
Si la necessites, també et cedeixo la meva boca
perquè els diguis... els diguis el que vulguis, Senyor.
Definitivament et dono tot el meu jo.
Però no facis de mi un científic de la fe.
Fes-me, més aviat, un veritable amic seu,
i així seré també més amic teu.
Que vegin que jo t’estimo.
Que vegin que sóc feliç estimant-te.
Que vegin que tinc necessitat de tu.
Fes que prediqui més amb l’exemple
que no pas amb paraules i frases.
Tan sols et puc dir, com sant Francesc,
que facis de mi un instrument de la teva pau.
Sí, Senyor, em poso com a instrument,
perquè puguis treballar la fe
d’aquests que m’has encomanat.
Que així sigui.
Ramon Mª Serchs Santamaria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada