dimecres, 1 d’octubre de 2008

Carta des de Xile

Hola amics,




Sembla mentida, ja fa tres mesos que vaig marxar de Lleida i encara no em trobeu a faltar. Ja m’estic començant a desanimar i començo a fer-me la pel·lícula que d’aquí a tres mesos potser em “trobareu a sobrar”. Direu: “Però no havia marxat ja aquest pesat? Què fa aquí una altra vegada? No el podien aguantar una mica més de temps aquests xilens? Nosaltres l’hem aguantat cinc anys i aquests no han resistit més de sis mesos!”

En fi, el fet és que jo sí que us trobo a faltar i penso sovint en vosaltres. I no és perquè no estigui bé aquí, que consti - més aviat el contrari, estic massa bé i tot -; el que passa és que en el fons sou bona gent i això en la distància es veu més clar. Si doneu una ullada al meu àlbum de fotos comprendreu de seguida perquè estic tan bé. Però, ull!, us podríeu portar una imatge una mica incompleta...

  • Si penseu que estic bé perquè estic amb 13 companys genials, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè tinc temps per fruir de les coses i treure’n tot el suc, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè Xile és un país meravellós i he pogut conèixer alguns dels seus paradisos, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè hem anat a banyar-nos a les aigües termals, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè visc en una casa de jesuïtes de l’època de les missions, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè estic ben a prop del meu germà Pere que viu i treballa a Santiago, aneu ben encaminats.
  • Si penseu que estic bé perquè aviat podré visitar els meus nebots que viuen a Mendoza (Argentina), aneu ben encaminats.

... Però tot i anar ben encaminats faltaria encara la cosa més important, sense la qual, i us ho dic molt sincerament, tot això em donaria moltes satisfaccions, però no em donaria la felicitat que ara mateix m’omple interiorment.

I aquesta cosa tan important que dóna un color, un olor i un sabor increïble a totes les altres coses és Déu. Què us he de dir?


Aquí m’he trobat d’una forma especial amb el Déu que m’ha acompanyat durant tots aquests anys i m’ha regalat la fe i la vocació de jesuïta.

  • El Déu que m’ha conduït a Lleida i m’ha posat al vostre costat perquè us estimi, perquè aprengui de vosaltres i perquè us animi a descobrir-lo i a seguir-lo també a vosaltres, no amb desgana i a mitges tintes, sinó a per totes.

  • El Déu apassionant que m’omple de ganes de continuar aquesta aventura de buscar-lo i trobar-lo enmig del món.

  • El Déu de Jesucrist, que m’ha estimat fins a donar la vida per mi, i això ha canviat la meva vida de dalt a baix i per sempre.

  • El Déu que em convida a viure la pobresa, la compassió, la netedat de cor i la lluita per la justícia amb alegria i sentint-me profundament benaurat.

Uf! Jo mateix em quedo esgotat només de pensar-ho, però què voleu que us digui si la cosa ha anat així?

Desitjo que vosaltres pugueu fer també, a la vostra manera, la mateixa experiència de fons. De debò, quan un tasta la meravella de la nostra fe viscuda, practicada, arriscada, compromesa... no vol una altra cosa. Però això passa si ens hem gastat tots els estalvis:

si anem amb mitges tintes, rebem mitges tintes;

si posem només una part, rebem només una part;
si ens reservem un fons, no arribem al fons;
si ho vivim amb desgana i com perdonant-li la vida a Déu o al Marc o al catequista o als pares o...(“mira Déu no et queixis que fa tres mesos vaig anar un dia a missa, ja pots estar content”), rebem només desgana i poca xixa.


Rebem allò que hem donat:

si el que hem donat és poc i amb desgana, ho rebem dividit per deu;però si donem tot el que podem i ho fem sense reserves, ho rebem multiplicat per Déu.


Mireu de no desentrenar-vos i de perdre la forma espiritual. Participeu amb generositat de les catequesis, de la pregària, de la missa, del servei, dels recessos, de la vida de la comunitat, de l’acompanyament... De tot allò que la parròquia posa al vostre abast per acostar-vos més a Déu i als altres.

Així al desembre em podreu explicar com ha anat la prova i de pas trobaré una comunitat més viva i més apassionada per Jesucrist que mai!

Una abraçada a tots!

Marc.

2 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

Marc: bé, jo no sóc pas de la Parròquia. Però celebro molt que t'estigui anant tan bé!! Certament que Xile és un país meravellós, i la seva gent és molt acollidora. Bona estada i bona tornada quan sigui l'hora!!

Pilar Agustín ha dit...

Marc, m'alegro que estigueu passant un bon temps per terres xilenes.

I per cert he vist fotos de la casa de Calera de Tango al blog de José i es genial!

El camí és llarg, pero les recompenses també son grans, quina joia poder compartir totes aquestes vivencies!

Os recordo y prego per vosaltres.

Una abraçada molt gran,

Pilar